Elogi de Topuria, 7

 

VIII. Antics i moderns

Una fal·làcia notable i comuna consisteix en la desqualificació de les formes actuals de combat extrem basada en la inexacta, incompleta celebració de les formes de lluita «clàssiques». Aquesta comparació ve acompanyada usualment d’una hipòcrita mostra de respecte a les disciplines antigues basat en el seu caràcter religiós. Com ja ha estat dit aquí, aquest caràcter ritual no afegeix cap mèrit moral. Esberlar a garrotades un altre ésser humà és el que és.

En la tradició clàssica trobem la presència de tres modalitats de lluita incloses en els Jocs Olímpics que, cal recordar-ho, eren una commemoració religiosa. Els antics grecs practicaven πάλη¹, la lluita, la πυγμαχία, la boxa, i el πανκράτιον, el pancraci. Sembla que la separació entre modalitats de combat individual segons s’hi incloguin cops o no resultava inevitable ja en els orígens. Pel que sabem, la πάλη (lluita) tenia com a objectiu abatre i sotmetre l’adversari amb un conjunt de tècniques de projecció, submissió i immobilització que suposem similars a les actuals disciplines de lluita lliure, grecoromana i altres per l’estil. La πυγμαχία (boxa) consistia, evidentment, en el combat amb els punys, amb l’objectiu de fer caure l’adversari només amb els cops. Les representacions gràfiques que ens han arribat, per exemple en gerres com la de la fotografia que encapçala l’entrada, confirmen l’ús d’embenatges i alguna mena de guants. L’arqueologia afegeix algunes dades veritablement esfereïdores: els embenatges incorporaven peces de fusta i, en les darreries de l’era clàssica, fins i tot làmines de metall....L’efecte dels cops llençats pels pugilistes clàssics devia ser devastador. La tercera forma de lluita present en les celebracions gregues era el πανκράτιον, el pancraci. Les diverses fonts escrites i gràfiques que ens han arribat deixen poc marge a l’error. El nom no enganyava ningú. Pan -tot, tota-, cration, de cratía -força-....Vale tudo? Les regles de la modalitat eren més aviat escasses. Es podria dir que no en tenia. Només estava prohibit mossegar o ficar els dits als ulls o la boca de l’adversari. Els lluitadors podien emprar tota mena de recursos, des de cops sense cap mena de control a pràcticament totes les àrees del cos, a luxacions, projeccions, estrangulacions, una forma de combat total. La combinació del que se sol denominar arts «toves» i cops exigia que no es duguessin les mans embenades com a la boxa, sinó que els contendents tenien els dits lliures, fora de l’embenatge, per tal de poder agafar l’adversari. S’ha dit que la modalitat més brutal de la lluita a Grècia era el πανκράτιον, la boxa no ho era menys. La necessitat de protegir els punys per a emprar-los en combat és una circumstància que com hem vist i confirmarem una mica més endavant, era aprofitada pels púgils per a afegir a la protecció de les mans elements que augmentaven l’efecte dels cops. Remeto a entrades anteriors sobre l’eficàcia de la mà oberta. La diferència no és el grau de brutalitat, sinó el fet que deixar la mà «lliure» augmenta l’eficàcia perquè permet usar-la de manera més versàtil. De la lectura de les fonts es desprèn una distinció més estètica que moral a favor de la lluita, com a modalitat més elegant, menys sangonosa. Curiosament, aquesta pretensió s’ha mantingut. He sentit com es desqualificava un art de percussió com el 空手 (Karate) afirmant que era una pràctica de brètols, de matons, mentre que s’enaltien arts com el 柔道 (Judo) o l’合気道 (Aikido) com exemples d’arts més gentils, que feien possible defensar-se sense la bestialitat de les tècniques del Karate. Per aclarir la qüestió als llecs en la matèria: primer, el Karate no empra només tècniques de cop i el Judo i Aikido les inclouen. Segon: només qui n’ignori els orígens pot afirmar que aquestes arts, el Judo i l’Aikido -i el seu precedent comú, el柔術(Jyu jitsu)- són menys brutals que el Karate. Altrament dit, un lluitador olímpic devia ser un bèstia, si es vol dir així, d’un nivell semblant a un púgil o un practicant de pancraci. I el mateix es pot dir de les arts marcials posteriors. En el Judo i el Aikido originaris les pràctiques d’entrenament i la perillositat de les tècniques estudiades no era menor que en les arts més basades en els cops. El conjunt d’aquests disciplines és, en totes les èpoques en les quals les estudiem, d’una similar brutalitat. Hom pot acceptar i fins i tot celebrar que moltes d’elles hagin esdevingut sistemes amb una intenció educativa i així, amb una més elevada qualificació ètica. Però això no permet oblidar què s’estudia quan es practica una d’aquestes disciplines: defensar-se d’una agressió infligint una dosi suficient de dolor, d’incapacitació a l’agressor. I aquesta finalitat inclou, si escau, la seva mort. El que hauria de causar incomoditat és que unes habilitats que tenen aquest innegable objectiu -lesionar, ferir, matar- hagin estat convertides en espectacle, sigui sota la protecció del ritual religiós, sigui com a mercaderia en un sistema mercantil on tot està en venda. Potser podem copsar la causa. Com ens té ensenyat René Girard³ una celebració pública on s’exerceix una gran violència és part del mecanisme amb el qual les societats n’expulsen l’excés i té una importància tan gran i universal com el mecanisme de l’anyell de sacrifici en el manteniment de l’ordre social. Però com ens expliquem que el mecanisme segueixi essent efectiu -i, segurament necessari, em temo-, en societats secularitzades on regeix, se suposa, la prohibició no només legal sinó pretesament moral de l’ús de la violència?

IX. Els grecs, no tan divins

La primera notícia que vaig tenir sobre aquest món la dec a la divertidíssima lectura de la Historia de los griegos, d’Indro Montanelli. Era un llibre de divulgació, un llibre que no es pot incloure com a bibliografia secundària, però no dec ser l’únic a qui va orientar, quan el vaig llegir de petit, cap al gust per la cultura clàssica. I afegeixo que un cop en contacte amb les fonts i amb els estudis acadèmics, es constata que Montanelli havia llegit i molt. Una de tantes parts divertides del llibre és la dedicada als Jocs Olímpics. Així, diu Montanelli, en parlar dels esports de lluita:

“Seguía el pugilato, que no debía resolverse con caricias. Un anónimo epigramista apostrofó así a Estratofón, superviviente de un encuentro:

«Oh, Estratofón, después de veinte años de ausencia de su casa, Ulises fue reconocido por su perro Argos. Pero tú, después de cuatro horas de sopapos, intenta volver a tu casa y verás qué acogida te hace el perro. Ni siquiera él te reconocerá.»

Homero habla claramente de «huesos triturados», y tal vez en sus salvajes tiempos era verdad. Pero también el Luchador de Dresde, que es del siglo V, muestra una clase de «vendaje» como para darle miedo a Joe Louis: cuero reforzado con clavos y láminas de plomo.”

L’epigramista en qüestió era el romà Lucili, introductor del gènere epigramàtic satíric a Roma, predecessor del mestre del gènere, Marcial. I l’epigrama és aquest:

εἰκοσέτους σωθέντος Ὀδυσσέος εἰς τὰ πατρῷα

ἔγνω τὴν μορφὴν Ἄργος ἰδὼν ὁ κύων:

ἀλλὰ σὺ πυκτεύσας, Στρατοφῶν, ἐπὶ τέσσαρας ὥρας,

οὐ κυσὶν ἄγνωστος, τῇ δὲ πόλει γέγονας.

ἢν ἐθέλῃς τὸ πρόσωπον ἰδεῖν ἐς ἔσοπτρον ἑαυτοῦ,

‘οὐκ εἰμὶ Στρατοφῶν’, αὐτὸς ἐρεῖς ὀμόσας.

 

Una traducció menys lliure del text diria:

 

"Quan Odisseu tornà estalvi a la seva pàtria

després de vint anys, el seu gos, Argos,

el reconegué en veure el seu aspecte.

Però tu, Estratofont, després de lluitar a cops de puny

quatre hores, no et vas tornar irrecognoscible

per als gossos, però sí per a la ciutat.

Si volguessis mirar el teu rostre en el mirall,

tu mateix diries: «Juro que no soc Estratofont».

Montanelli cita de memòria. I li queda una versió que no és del tot fidel, però no es negarà que encara més còmica que l’original que ja ho és bastant. I en tots dos casos, resulta del tot clar que la boxa en la Grècia clàssica era una pràctica d’una brutalitat extrema: cops sense control amb embenatges reforçats i sense límits temporals ni de cap altra mena. Dit això, ens podem afigurar com seria el pancraci....de fet, no cal. Sabem que en ocasions moria algun contendent. Cal recordar que la victòria s’obtenia, en les dues disciplines, per incapacitació de l’adversari o, si aquest no era prou dur -o prou imbècil, segons es miri- per rendició. Convé, als efectes de la comprensió del que es dirà més endavant, retenir la noció de la rendició.

El fet és que en l’enaltida Grècia clàssica es practicaven uns esports de lluita que es podrien qualificar d’extrems. La fascinació que ens produeix l’antiguitat clàssica, de la qual he participat, no ho puc negar², ens impedeix sovint copsar els aspectes que en cert sentit ens l’apropen. Els antics grecs eren homes, no Divinitats. I mostraven aspectes si més no discutibles. Gaudien amb espectacles d’una brutalitat extrema. També hi ha, com ens mostra el poema de Lucili, aspectes que ens els fan propers en un sentit molt més agradable. Tenien sentit de l’humor i el podien mostrar fins i tot en parlar d’una activitat que tenia una evident connotació religiosa. Aplicació pràctica del principi: quan comença un curs d’Història de la Filosofia a segon de batxillerat se sol prendre impuls sobre el filosofema del pas del Mite al Logos. I per tal de no caure en un altre tòpic per explicar el primer es pot començar per rebatre la clàssica tesi de John Burnet, el «miracle grec» i, adoptant un convenient posat de relativista cultural explicar que els grecs no eren un poble superior, perquè això no existeix, sinó que es donaren una sèrie de circumstàncies culturals, socials, polítiques, econòmiques -aquí cadascú tira de l’isme que més li plau- que expliquen l’aparició de la cultura clàssica.

És a dir: homes. Homes com nosaltres, o sigui éssers que han de procurar que allò que ens empeny a la lluita estigui tan controlat com sigui possible. Perquè no només ens hi empeny, sinó que potser ens agrada.

1. Terme del qual deriva el nom del lloc on es practica la lluita, en totes les seves modalitats, la παλαίστρα, la palestra, que tot i haver adquirit, metonímicament, el significat més ample de gimnàs no és, en origen, el lloc on hom s’entrena, sinó el lloc on hom lluita o entrena per a la lluita.

2. Uns alumnes de segon de batxillerat es quedaren prou sorpresos quan els vaig mostrar part del botí que vaig arreplegar a l’Areòpag...el meu primer viatge de primera, és a dir, en avió, amb un hotel decent reservat i diners per a menjar tots els dies, me’l vaig pagar amb el sou del primer any de professor...i va ser, naturalment, a Grècia. El botí era un grapat de trossets de marbre...robatori menor que confesso ara que està prescrit i que era la meva prova d’adhesió a la confraria de la nostàlgia de Grècia de la qual, en un moment o altre, tot estudiant de Filosofia forma part.

3. Girard, R.: La Violence et le sacré, Grasset, Paris 1972 (Hi ha traducció en castellà, La violencia y lo sagrado, Anagrama, Barcelona, 2006)