Elogi de Topuria, 5

 

VI: L’origen proper: Colorado 1993

La forma actual de les Mixed Martial Arts és el resultat de la connexió de dos fenòmens. D’una banda la creació ja comentada d’estils de combat nous i definitius que consisteixen en síntesis més o menys encertades de formes preexistents que són normalment reconegudes com a tals. En la meva opinió molts són d’una ximpleria notable, sobre tot quan es presenten com a producte d’un geni creador que s’ha limitat, en el millor dels casos, a copiar amb més o menys fortuna. Hi ha un altre sector del negoci que és encara menys seriós, el que consisteix en descobrir ancestrals tècniques ocultes, secretes i letals. Així hem vist presentar com a arts marcials serioses algunes pallassades antològiques com el suposat art dels ninja, el Ninjutsu...o descobrir altres arts encara més exòtiques. Em va costar una mirada de reprovació infinita haver preguntat si un art marcial hawaià es practicava en camisa de flors...., m’hauria semblat d’allò més coherent. Tot aquest moviment, ja ho hem vist, resulta de la falta de fe en els sistemes previs, ja sigui perquè de fet són autèntiques idioteses, o perquè qui els consideren inútils són ells mateixos uns babaus. Tanmateix, en aquesta selva de propostes hi ha gent seriosa, la qual cosa significa gent que ensenya mètodes de combat de provada eficàcia que l’obtenen precisament de l’enfocament eclèctic, no dogmàtic, amb el qual incorporen allò que funciona amb independència de qui ho proposi. Un exemple notable per la seva honradesa intel·lectual: l’actual instructor de l’Associació Japonesa de Karate, més coneguda per les sigles en anglès, JKA, El mestre 中達也 Naka Tatsuya, no ha tingut cap problema en visitar mestres d’altres estils de Karate o d’altres modalitats de combat per a ésser instruït per ells i intercanviar coneixements i fer-ho, a més, en públic. El que trobo rellevant és que des del moment en el qual un expert accepta l’ensenyament d’un expert en una disciplina alternativa a la seva, està, dialècticament, negant alguna de les seves propostes. I aquesta actitud no és la general: tot i que alguna tècnica s’hagi mostrat completament inoperant, el Gran Mestre de torn no ho reconeix. Minaria les bases del negoci, suposo.

El segon fenomen és la creació de competicions que es presenten com a la prova definitiva de la superioritat d’un o altre mètode, o d’un o altre lluitador, en la línia del ja esmentat Vale Tudo brasiler, o en formats similars al Japó i altres llocs. La formulació actual neix als Estats Units, en 1993, quan uns promotors espavilats aprofiten un buit legal en la normativa esportiva de l’estat de Colorado i organitzen el ara cèlebre Ultimate Fight Championship, que és el que signifiquen les sigles UFC. Els combats tenen lloc en una gàbia octogonal -l’aspecte simbòlic de la gàbia no és menyspreable- amb més aviat poques regles -de fet només estava prohibit atacar els ulls i mossegar, l’atac als genitals es podia admetre com a inevitable en l’intercanvi ferotge de trompades- sense categories de pes ni arbitratge. El combat només acabava per KO o rendició. Tot plegat, prou sanguinari. La cosa es retransmet per canals amb subscripció o es veu en cintes VHS que es podien comprar per correu (VHS, sense Internet...el paleolític..) i té prou èxit com perquè s’estengui ràpidament pels Estats Units i sigui prohibida en la majoria d’aquests. Jo ho vaig veure en vídeo, a casa d’un amic que s’havia convertit a la fe del Gracie Jujitsu -els seus adeptes dominaven a l’UFC- després d’apostatar del Karate Tradicional, perquè no era «realista»...em pregunto si el fet que en un examen de quart Dan de Karate un altre aspirant el corregués a puntades per tota la sala tindria alguna relació amb la seva sobtada conversió....i sí, era jo...i estic emprant vocabulari religiós amb tota la consciència del que dic. Tornant a l’UFC, cal reconèixer que el resultat era molt real, brutal, sangonós. Però molt aviat va passar el de sempre: si es volia estendre i fer-ne negoci, calia rebaixar el producte. I ja som allà on érem: normes, àrbitres, proteccions -mans, dents, genitals- categories de pes...ara que arribàvem a la prova definitiva, l’aigualim. I aquí hi podem detectar dues causes. Una, més disculpable, és l’afany de glòria. Enlloc de quedar en un soterrani o un descampat i matar-se a hòsties sense públic ni intermediaris¹, els brutals competidors tenen el seu costat pueril i els agraden els trofeus, la fama...l’altra és el lucre. Aquesta modalitat de lluita podia esdevenir i, ho ha fet, un molt bon negoci. No cal que insisteixi massa en el que ja he dit: a molta gent li agrada veure com dues persones es rebenten a cops i li agrada prou com per a pagar entrada o la quota de televisió per cable per poder veure-ho. El resultat ja el coneixem: una modalitat de lluita esportiva UFC/MMA que competeix amb altres espectacles violents i ja té un altar amb les corresponents figures, que gaudeixen de fama i fortuna. I encara que s’hagi suavitzat, és una pràctica brutal que ha acabat copiant tots els tics de la boxa: declaracions altisonants, exhibició de guanys, companyia femenina vistosa -tot i que l’UFC també inclou combats entre dones- i tota la resta del circ. I també ha acabat mimetitzant-se amb les característiques de les arts marcials pretesament superades. En concret, en aquest món es reprodueix aquella tendència centrífuga típics dels sistemes tradicionals. En aquests es dona sempre un fenomen que consisteix en la dispersió, gairebé la desbandada, dels deixebles d’un expert quan aquest mor. De vegades fins i tot abans. Els alumnes de tal o tal mestre es separen moguts per dues pulsions aparentment antagòniques: hi ha els qui s’autodenominen veritables hereus de la tradició, únics intèrprets vàlids de la mateixa enfront del que es proclamen superadors de la mateixa tradició. Encara que hagi insistit en la notable presència d’idiotes en aquests ambients, caldria però recordar que és un fet més general no atribuïble estrictament a la pobresa intel·lectual dels qui es dediquen a aquests afers. Potser és una mostra d’allò que digué Fichte en interpretar -i modificar- el que sostenia el que ell considerava el seu mestre; que ell entenia Kant millor que Kant s’entenia a si mateix. Hi ha en la transmissió del coneixement un moment d’interpretació que implica una inevitable transformació?

Així, ara tenim UFC, K1, PFL, modalitats incomptables de Kick Boxing, Muai, Full Contact i, cal retenir el nom, Pancrase. I desenes de campions. Però es pot aventurar que seguiran apareixent noves modalitats de combat extrem perquè les dues causes que han provocat aquesta proliferació no han perdut impuls. Seguirà havent qui pretengui resoldre la qüestió de l’eficàcia suprema precisament perquè és irresoluble. I la raó és que estava resolta abans de començar. I d’altra banda seguirà operant la inesgotable passió humana pels diners. I aquest és un punt central. Puc entendre que des d’una consciència moral comuna es trobi repulsiu el fet mateix de la lluita sense control entre persones que, com a mitjà necessari de la seva finalitat demostrativa -Sóc el millor lluitador o la meva és la disciplina superior- malden per destrossar-se mútuament. Però si pensem amb una mica més de profunditat, podem descobrir algun plec. Podem veure que el judici moral sobre aquest afer presenta alguna complexitat: hi ha actes més indecents que altres que també ho son. I en aquest sentit, entre el que fan dues persones en lluitar entre elles i el que fan tots aquells que ni tan sols s’esquitxen de la sang amb què es fan rics hi ha un abisme ètic. Admeto que es condemni l’actitud de qui agredeix un altre ésser humà encara que ho faci d’acord amb l’agredit, quan que aquest, recíprocament, l’agredeix en virtut d’un pacte. Però on està la veritable baixesa moral, l’acte vomitiu, és en l’explotació comercial del fet. Semblarà pueril, però el fet de jugar-se la integritat, la salut, fins i tot la vida, en un combat potser no redimeix de la violència exercida, però atorga una mínima dignitat. I justificaria el lucre, si més no amb més dret que els qui es forren des de les localitats VIP.

1. Arribats a aquest punt, sembla inevitable referir-se a la novel·la Fight club, de Chuck Palahniuk W.W.Norton, New York, 1996. Hi edició espanyola: El club de la lucha, El Aleph editores, Barcelona, 1999 i catalana, Club de lluita, Empúries, Grup 62, Barcelona, 2005). Si es cerca a Internet apareix primer la referència a la pel·lícula de David Fincher de 1999 i a un munt de clubs esportius que duen aquest nom. Com és sabut, l’argument del llibre s’organitza al voltant de la fundació d’un club clandestí on els membres es reuneixen per a barallar-se sense control amb dues úniques regles: el primer dia s’ha de lluitar i l’existència del club ha de ser mantinguda en secret. La pregunta que algú es podria fer: però això és real? la contesta Palahniuk en alguna edició posterior del llibre: no existeix el club, se’l va inventar i no pot adreçar a cap dels nombrosos lectors que li ho demanen a cap club on anar a donar i rebre hòsties a dojo. És a dir, hi hauria interessats. Interessats en anar un cop per setmana a un magatzem, un camp... i esbatussar-se amb sanya amb altres individus en privat, en secret, sense cap mena de reconeixement, de fama. Pel gust de fer-ho. Nihilisme o, potser, resistència al nihilisme.