Elogi de Topuria, 10

 

XI, Victòria o regla?

Només la derrota permet blasmar la mala praxi del jugador. Una victòria suprimeix el retret per la manca de respecte de les regles del joc. Res de nou, però sempre molt aclaridor. La resposta a si cal respectar les regles no és, contra el que ens diem de manera com a mínim hipòcrita, clara, rotunda. Depèn.

Un esdeveniment recent de difusió gairebé universal servirà per a il·lustrar la meva tesi. Fa uns dies, uns 2.000 milions de persones, pel cap baix, van veure per televisió la final del campionat mundial de futbol. Amb ocasió de l’anterior edició del mundial ja em va semblar necessari aportar algunes reflexions sobre la pobre qualitat cívica i moral dels dirigents d’aquest esport, la seva inveterada propensió a fer el joc a règims polítics execrables i la seva corrupció galopant. Podem recordar  aquí  les bajanades regurgitades per aquest tal Infantino, el tarat que dirigeix el tinglado de la FIFA. Estava a punt d’escriure prostíbul, però això seria dignificar aquesta entitat. En comparació, una casa de barrets és una institució nobilíssima. Quatre anys després, l’únic segur és que em vaig quedar curt. Els humans ens defensem de les adversitats amb diversos mecanismes de protecció mental, com ara la repetida -tot i que se sol demostrar que és falsa- afirmació de que les coses no poden empitjorar....

No em faré pesat repetint el que ja és prou clar i notori. El que m’interessa és un aspecte que, si es considera el fenomen en conjunt, pot semblar d’escassa rellevància. Malgrat la manipulació, els enganys, els estralls produïts per la cobdícia més abjecta, al final el nucli d’un aital esdeveniment segueix essent el joc, o el que se n’hagi pogut preservar. El joc, una activitat que només té sentit si s’hi apliquen les regles, que és el resultat d’aquestes regles. Onze atletes dirimiran amb uns altres onze. Convé recordar com ho faran: empraran els seus cossos -amb l’excepció de les mans, que només pot emprar un dels onze- competint per introduir un objecte esfèric i elàstic en un espai delimitat per tres pals cilíndrics, dos dels quals estan clavats a terra a una distància de 7,32 metres i units per la part de dalt pel tercer pal, a una alçada de 2,44 metres, amb els seus oponents, que tractaran d’impedir-ho mentre proven d’introduir l’objecte abans esmentat en un espai de les mateixes dimensions que l’anterior situat a l’altra banda de la superfície de joc, cosa que ells, a la vegada, intentaran impedir. Aquest enfrontament tindrà lloc en un espai pla preferentment cobert de gespa en bon estat d’entre 90 i 120 metres de llarg per entre 45 i 90 metres d’ample. Ja ara, si ho pensem amb rigor, ens hauria de sobtar aquesta flexibilitat espacial. Viola tot principi lògic que hauria de regir un reglament. Què pensaria una persona que no sap què és el futbol, quan, en preguntar quines dimensions té el terreny de joc, se li respongués que és un rectangle de 90 per 45 metres, o de 120 per 90..o de 100 per 50, també seria reglamentari..és un aspecte si es vol menor, però molt indicatiu: és una regla però no és fixa...la pregunta apareix sola, sense forçar el raonament: pot una regla ser -tant- flexible? Però no prenguem la part pel tot. L’anterior intent d’explicar en què consisteix el futbol volia ser un possible exemple de com provar de fer-lo entendre a un hipotètic estrany del tot aliè al joc¹. Es podria perfeccionar i, a continuació, dur l’estrany a veure un partit i, durant el seu decurs, explicar la mecànica del joc amb els exemples que s’anessin produït. Fins aquí, res massa objectable. No crec que les hipotètiques diferències culturals fessin impossible que l’estrany entengués el joc. De fet, moltes persones de molts entorns diversos no només han conegut el joc i l’han entès sinó que fins i tot han esdevingut entesos observadors i practicants de l’esport. Això està clar. Però no ho està. Ni de bon tros. Suposem que el partit al qual acudim per tal que l’estrany pugui veure com és el joc que se li ha descrit és la final del mundial que he esmentat al principi. Sembla evident que aquest espectador neòfit no el reconeixeria, o si més no el reconeixeria com a un exemple massa exacte del que se li havia explicat prèviament. Es podria objectar que la raó de la incapacitat de l’estrany per a interpretar correctament que el partit que està veient es desenvolupa segons el conjunt de regles que se li han explicat prèviament és la seva ignorància de l’entorn polític, social i cultural del joc. És més aviat al contrari. És precisament l’absència d’aquest marc previ el que permet entendre que el que s’està presenciant no és el que diem que és. Cal que no confonem causes i efectes. Seguim amb el nostre espectador del tot aliè a l’entorn, a qui suposem dotat d’unes capacitats cognitives normals, evidentment, i a qui s’ha explicat la mecànica i la normativa del joc i se l’ha convidat a veure un partit. En concret, la final del mundial. Em sembla si més no plausible suposar que tindria dificultats per a establir la connexió entre el que se li ha explicat i el que està presenciant. Si ens han explicat com es juga al futbol -i amb quines regles- podem saber si el que estem veient s’ajusta al que ens han explicat. El que possiblement no podrà explicar el nostre hipotètic espectador aliè és la raó per la qual el que estem veient no és el que esperàvem veure a partir del que se’ns havia explicat. Nosaltres sí podem. Però l’explicació es basa en una tesi indefensable des d’un punt de vista lògic: el joc es practica segons unes regles, però sense obeir-les. Més clar: el nostre espectador aliè veurà com un dels dos bàndols sembla estar jugant, és a dir, sembla que intenta moure l’objecte en qüestió amb l’ús reglamentat del cos i amb la finalitat prescrita, mentre l’altre tracta d’impedir-ho amb una sèrie d’accions que no pertanyen al repertori de moviments determinat per les regles del joc. Convé aquí distingir entre les accions que el reglament considera infraccions amb les accions que desborden el marc normatiu. És a dir, no és el mateix, en el cas concret del joc del futbol, que un jugador copegi un adversari de manera involuntària en la frissa per prendre-li el control de la pilota que el copegi sense, aparentment, cap intenció d’arrabassar-li la pilota, sinó, simplement per fer-lo caure. En el llenguatge del joc, denominem faltes les accions que no estan contemplades al reglament, o que estan directament prohibides, però que el respecten. I emprem el mateix nom per a referir-nos a altres accions que desborden aquest marc. I encara que fingim que no hi ha diferència, en som conscients. No debades, el reglament es basa en una consideració que, d’entrada, ens hauria de sorprendre. A l’hora de decidir si una acció no n’és conforme, se’ns diu que cal valorar-ne la intenció. És a dir, es pot sancionar una acció si la seva intenció contravenia el reglament. Però a aquesta estranyament kantiana manera de jutjar s’afegeix el fet que també considerem punible el contacte, intencionat o no. És a dir és falta si l’ha tocat, voluntàriament o no. I de fet, l’existència del contacte acaba essent el criteri emprat en una gran quantitat de casos. Ara bé, l’evident imperfecció lògica del reglament no és l’essencial. El que ens hauria de sobtar, el que mereix reflexió, és que no ens sembli estrany que subsumim amb aparent naturalitat les simples infraccions i les accions alienes i fins i tot contràries a la norma sota la mateixa categoria. Algú podria objectar que és una qüestió resolta, perquè no considerem que totes les infraccions tinguin la mateixa gravetat. D’acord, hi ha faltes lleus i n’hi ha de greus, com en qualsevol codi punitiu, i segons la gravetat escaurà una o altra sanció. Però el que hi ha aquí és un doble i enorme error, una confusió entre ordres de magnitud i de qualitat de la mateixa. La infracció que es pot graduar de lleu a greu és naturalment una magnitud contínua. Però la diferència entre una infracció i una acció que ni tan sols pot ser considerada dins del marc lògic i legal del reglament estableix una separació total. Considerades conjuntament, en oposició, la simple infracció, més o menys greu i l’acció que nega la validesa mateixa de la regla són magnituds discretes. No hi ha cap gradació possible. Un reglament pot descriure, encara que sigui per analogia, allò que no es pot fer mentre es juga. No pot, tanmateix, incloure tot allò que no és un error, una acció que no és només incorrecta sinó que està en tot un altre ordre pràctic, de la que podem no només que no és una part del joc, no és un jugada, sinó que forma part d’un altre joc. Des del punt de vista de la història dels jocs, sabem que molts van néixer en el moment en que es va deixar d’aplicar alguna norma, modificació que no era tal, sinó que provocava l’aparició d’un joc diferent. Per entendre’ns: si es pot passar la pilota endavant, no és rugby, dona lloc a allò que els nord-americans denominen football (tot i que no es jugui amb els peus....). Però com podem explicar que hi hagi maniobres d’aquesta mena però amb la pretensió de que seguim en el mateix joc? O encara, perquè no es pot evitar aquest impuls cap a la transgressió? I perquè es tolera? Es tolera si condueix a la victòria. Odisseu empra una tècnica prohibida, fa trampa, venç. És astut, se’ns recorda més d’una vegada a la Ilíada. Hi ha qui durant un partit de futbol insulta, escup, esgarrapa i copeja l’adversari, actes que ni el més relativista dels observadors considerarà part del joc, i demostra que no cal obeir la regla. Serà vilipendiat si perd. Així, potser el caràcter relatiu de la regla tindria una base. La violació de la norma només és tal si no va acompanyada de l’èxit, si no evita la derrota. La victòria elimina la transgressió. Converteix el joc en un mitjà i en fer-ho, el cancel·la. Tenim prou clares les raons socials i polítiques de la maniobra. Però potser no tant el que ens fa. Ens deixa sense joc. Ni tampoc el que ens ensenya: la naturalesa equívoca de la regla.

1. Carlo Ginzburg, el gran historiador malauradament traspassat fa un parell de mesos, estudià a Occhiacci di legno. Nove riflessioni sulla distanza, Feltrinelli, Milano 1998 l’efecte de la distància en la consideració pretesament històrica dels fets. Especialment a l’assaig Uccidere un mandarino cinese. Le implicazioni morali della distanza. Però l’efecte de la distància no és exclusivament moral. En algun sentit resitua la mirada mateixa, ens permet veure de manera diferent i té implicacions epistemològiques més enllà i abans de l’alleujament de no ser on passen les coses. No es tracta només de que matar a distància sigui més fàcil, sinó que la comprensió d’alguns fets només es pot assolir de manera més clara des de lluny, des de l’esguard distant en l’espai i en el temps. Seria el que hauria volgut fer Montesquieu a les Cartes perses, en inaugurar un gènere narratiu basat en les observacions fetes des de fora.