Cristina, la.....

 

En un país que no va precisament sobrat de savis el que sí abunda són tertulians que saben de tot. Es tracti el tema que es tracti sempre tenen alguna cosa a dir i no es dóna mai -o jo no ho he presenciat- el cas que algun d’aquests sicofantes reconegui que no sap res del que s’està tractant. Evidentment hi ha excepcions i, de tant en tant, entre l’allau de ximpleries que s’emeten s’escola una opinió fonamentada, racional i raonable. El monstre sarcàstic que viu en mi es complau de vegades en aturar-se a comprovar el nivell -per dir alguna cosa- irrecuperablement penós tant de moltes de les parides que diuen com dels emissors de les mateixes.

Fa uns dies mirava un d’aquest programes que, si més no, pretén prendre’s les coses una mica a broma. En general els tertulians, especialment els suposats humoristes, tenien la mateixa gràcia que el sarcoma de Kaposi, fenomen agreujat perquè feien el pitjor que es pot fer quan es vol ser divertit, a saber, riure les seves pròpies gràcies. Patètic. Però la barreja agredolça de diversió i depressió que estava assaborint es va trocar en perplexitat i fàstic. Una de les opinadores del programa era Cristina Cifuentes........

Recordo: la senyora Cifuentes, presidenta de la Comunitat Autònoma de Madrid, es trobava en 2018 en una situació si més no apurada, assetjada per l’escàndol ocasionat pel descobriment de que li havien regalat una titulació universitària. El cas va tenir una derivada molt repulsiva. Les professores responsables del «tongo» foren condemnades a penes de presó per haver-se deixat corrompre, mentre la senyora Cifuentes, com és de Madrid ho diré així, «se fue de rositas». Els jutges van considerar que no es podia provar que hi estigués implicada. Però molt abans del judici la senyora Cifuentes es veié forçada a dimitir. El 25 d’abril de 2018 algun malparit va filtrar un vergonyós vídeo on apareixia la senyora Cristina Cifuentes. Un guàrdia de seguretat d’un establiment comercial la comminava a lliurar uns productes cosmètics que havia furtat. La filmació era de l’any 2011 i algú l’havia guardat esperant el moment. I era aquell. Tot i la meva posició política, radicalment diferent, tot i el menyspreu que em produí el lamentable episodi del màster de pega, tot i la vergonya aliena que algunes declaracions d’aquesta senyora m’havien produït, haig de confessar que la utilització del vídeo em va regirar l’estomac. Em va semblar i em sembla repulsiu que s’emprés aquest instrument per a acabar amb la carrera d’aquesta senyora. És una malalta, una cleptòmana. Poc fiable, evidentment. 

Rememoro un cas. Fa uns anys corria pels instituts del Maresme una professora afectada per aquesta malaltia. En acabar cada curs es presentava al centre de torn un senyor que s’identificava com el marit de la professora i preguntava si s’havia notat que faltés alguna cosa i s’oferia a abonar el compte... és a dir, no és un problema menor. I no em costa reconèixer que vaig sentir compassió per la senyora Cifuentes. Un error. Perquè enlloc de defugir la vida pública o, com a mínim, mantenir un capteniment discret, ara apareix a la televisió pontificant. I ara no parlem ja d’una malaltia que hem de comprendre i de la qual espero que es recuperi. Parlem d’una altra cosa. Parlem de moral. O millor dit, d’immoralitat.