En el seu llibre sobre la llengua nazi, que he glosat en altres ocasions L'històric dia de..., Victor Klemperer crida l’atenció sobre un altre tret dominant de la llengua del Tercer Reich: l’ús, «exorbitant» segons les seves paraules, de les abreviatures i les sigles en el llenguatge oficial. Klemperer recorda que en la parla popular berlinesa sempre s’havien emprat paraules abreviades per a fer acudits, sobre tot de caràcter procaç, però en la llengua nazi el seu ús esdevingué paroxístic. És tot un sarcasme que les autoritats del Reich arribessin a exigir que es deixés d’emprar les Stummelwörter, una cosa així com els “trossos de paraula” o les “paraules trossejades” perquè malmetien la llengua, quan havien estat elles les responsables del seu ús desenfrenat:
“Later, in march 1944, it got to the point of a serious, public and official warning against the improperly excessive use of ‘Stummelwörter {stumpwords}’, as the abbreviations were referred to on this occasion. From time to time the representative DAZ devoted its regular column ‘In our opinion’ to linguistic matters. on this occasion it reported on an official decree intended to prevent the spread of these portmanteau words, which were considered to be ruining the language. as if it were possible for them to curtail through a single decree something which they had fostered repeatedly, and indeed still were, something moreover which ceaselessly grew of its own accord without any encouragement from those who were now trying to halt its development. It was questioned whether a phonetic sequence such as ‘Hersta der Wigru’ was any longer German at all; the term appeared in a dictionary of economics and stood for ‘Herstellungsanweisung der Wirtschaftsgruppe (manufacturing instructions of the commercial group)’ 1.”
Però malgrat aquest pronunciament, el nacionalsocialisme va saturar el seu missatge amb sigles, acròstics, paraules formades per fusió de dos o més termes fins convertir l’alemany en una llengua incomprensible, un veritable argot, allò que en castellà queda més retratat com a “jerga”. La raó fonamental, entén Klemperer, era l’obsessió nazi per la tecnologia i “l’organització” el seu “hipermodernisme” totalitari, que contenia l’aspiració a dominar la vida interior de la gent, a esdevenir una religió:
“If I ask myself now whether and why the contraction should be counted as a principal characteristic of the LTI, the answer is simple. No linguistic style prior to Hitler German had made such an exorbitant use of this form. The modern contraction always appears with new technology and new organization. and in line with its claim to totality nazism brings new technology and new organizations into everything, hence the immense number of abbreviations. However, since this claim to totality also involves an attempt to control people’s inner lives, because it aspires to be religion, planting the swastika everywhere, each of its contractions is also related to the old Christian ‘fish’: Kradschütze (motorized infantry) or teams of MGs (machine-gunners), members of the HJ or the DAF, everyone is ‘sworn into the community’.”2
Com ja he destacat, resulta alarmant constatar que també aquest estilema tan kitsch de les abreviacions s’ha imposat en els nostres usos lingüístics. L'afirmació -Sobre la mentida- de fa uns dies no pretenia ser cap boutade: es pot considerar Goebbels un dels autors més influents del segle XX. I els seus seguidors són arreu, especialment en el món econòmic i polític. No dic que siguin nazis, però s’expressen com ells. Puc proposar exemples. En una ocasió em va tocar representar el sindicat per al qual treballo en una mesa sectorial sobre els anomenats ensenyaments de règim especial. La responsable del negociat d’aquell temps, persona de tracte diguem-ne aspre, va arrodonir la seva antipatia constitutiva deixant el cap com un timbal als assistents amb desenes de sigles, abreviatures i altres amenitats d’un argot pretesament tècnic. Ningú no va entendre gran cosa, però diria que aquest era l’objectiu.
De vegades, la passió hipertècnica per les sigles produeix efectes involuntàriament -són els millors- còmics. Quan va començar la fal·lera per la informàtica se'ns va comunicar triomfalment que hauríem de posar-nos al dia amb les TAC -tecnologies d’aprenentatge i coneixement. Ara són les TIC -tecnologies de la informació i la comunicació. El canvi no és innocent. Decau el terme «coneixement», substituït per «informació», com si fossin el mateix. Més casos. Fa uns anys el Departament d’Educació es va treure de la copalta un mecanisme per a poder aprovar tothom -abans de que ho ordenés una ministra, la imperdonable Sra. Celáa–. El va denominar PIM -pla individual de millora-. Un pla personal per a cada alumne que no assoleix uns nivells mínims. I és sense limitació, és a dir, podem tenir tants PIM's com alumnes. L’objectiu no pot ser més clar: dinamitar el concepte mateix d’avaluació que té, necessàriament, un cert moment de comparació. Què dimonis es pot comparar si cada alumne segueix el seu pla? El que sembla clar és que la proliferació de sigles, abreviatures i altres mecanismes segueix el patró nazi de l’ocultació de significats i intencions. Per cert el que em semblava còmic: TIC-TAC, PIM-...?
1. Cito l’edició que tinc ara a mà, l’anglesa: The Language of the Third Reich. LTI–Lingua Tertii Imperii. A Philologist’s notebook (translated by Martin Brady) Bloomsbury Academic 2000, p.92
2. Op.cit. p.95
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada