Surt per la tele l’honorable conseller d’Educació presentant el nou curs. El fragment del discurs que ens mostren conté un mínim d’un disbarat per oració. Sóc benèvol, atès que no es detecten oracions completes al llarg del parlament. En menys d’un minut sentim:
- L’important no és què s’ensenya sinó com
- Els nostres alumnes hauran de prendre decisions constantment
- Els nostres alumnes tindran feines que encara no existeixen
- El món actual canvia a gran velocitat
Etcètera.
Per parts.
- L’important no és què s’ensenya sinó com
No es pot separar què s’ensenya de com es fa. L’afirmació deu estar referida a la pretesa revolució de l’ensenyament competencial. Quina llàstima que no existeixi un cosa tal. El plantejament competencial és una proposta estrictament avaluadora. No hi ha una manera d’ensenyar competencial oposada a una altra pretesament més tradicional, obsoleta, basada en la «memorització». El que es pot fer és comprovar que l’alumnat sap fer determinades coses, que n’és competent. I, per si no ho sap, que no ho sap, això ja es fa. En realitat s’ha fet sempre. El que passa és que la «competència» es pot assolir si se sap què s’està fent i perquè. I per saber què s’està fent i perquè, cal recordar. Cal tenir accés a una sèrie de coneixements -memòria a llarg termini- que es poden recuperar -memòria a curt termini, o de treball, com s’estila dir ara-. Mentre escric això m’adono de la pèrdua de temps que representa provar de dialogar, de fer entendre als experts pedagògics.
- Els nostres alumnes hauran de prendre decisions constantment
Aquesta també és bona: pel que sembla, els qui ja no som estudiants -la major part de la humanitat, per cert- no prenem, no hem pres decisions. Val, jo reconec que mi no m’agrada fer-ho, que m’hi veig obligat. Però no veig la novetat enlloc.
- Els nostres alumnes tindran feines que encara no existeixen
Un altre apotegma clàssic de la ja no tan nova pedagogia. Aquest és un mantra que s’arrossega des dels anys 50 del segle passat i la seva falsedat manifesta, pregona, no ha produït la seva impugnació. Potser és el que passa quan la guia no és la racionalitat sinó alguna mena inferior de credulitat. Per exemple, en un «article» patrocinat per Repsol, coneguda entitat educativa:
¿En qué trabajaremos en el futuro? Profesiones que triunfarán en 2030
Se’ns pregunta «de què treballarem en el futur?» No cal cansar-se. No diu en què. Però clar, no pot. No hauria de poder, perquè no ho sabem. No cal però disposar d’una capacitat racional crítica massa destacada per detectar la fal·làcia en què s’incorre en acceptat a la vegada la veritat d’aquestes dues tesis:
No sabem quines seran les feines del futur
Hem d’ensenyar de cara a les feines del futur
Cal ensenyar el que no se sap....Sembla una versió cutre del raonament erístic que Plató posa en boca de Menó en el diàleg que duu el seu nom. Com que no sabem què es la ἀρετή (l’areté, excel·lència, virtut) no la reconeixerem quan la veiem...
- El món actual és molt canviant
Ah! és clar. Fins ara el món no havia canviat, o no ho havia fet tant de pressa...
En fi. Per a què seguir.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada