No és un tret privatiu de la nostra època el fet que els grans considerin que els joves no saben res i a l’inrevés, que els joves creguin que la gent més gran és poc menys que imbècil. En l’antiguitat clàssica predominava el que Henri Gouhier denominava, en el seu esplèndid estudi sobre Descartes, «l’escàndol de la infantesa». Alguns savis de l’època valoraren de manera positiva que Descartes inclogués entre les fonts del dubte metafísic els prejudicis de l’edat infantil. Aquesta sospita sobre la «mens» infantil relacionava la tasca meditativa cartesiana amb la devaluació clàssica no només de la infància sinó també de l’adolescència. No debades el terme original llatí «adolescens» significa «que li manca». Gouhier denomina «infanticidi» la tasca de destrucció del prejudici infantil1. És a partir de la radical -i obsessiva- imposició de l’historicisme del XIX que es torna omnipresent la consideració de les generacions com a element explicatiu. I durant el segle XX apareix la valoració positiva de la infància i de la joventut com estadis preferents de l’existència, acompanyada del descrèdit de la vellesa. Paradoxalment aquesta tendència es dóna en l’època en la qual la gent viu més anys -una altra cosa seria la qualitat material i espiritual d’aquests «anys de més»- Potser una vetllada comprensió de la decadència física i mental d’una cada cop més perllongada senectut explicaria l’afany sovint força idiota de molta gent gran en seguir vivint, comportant-se, vestint, com si encara fossin joves.
A aquesta hostilitat mútua entre joves i vells s’afegeix la que es dóna entre sectors socials, en concret entre aquells que es consideren educats i els que no ho estan, combinada entre la més abastadora, l’hostilitat de classe. Al meu entendre és una característica cada cop més freqüent. Els «responsables» desconfien de la capacitat dels qui han d’estar al seu càrrec. És famosa la desqualificació del públic en general per part d’una alta autoritat financera segons la qual la gent es dividia en dos grups, aquells que entenien l’interès compost i aquells que no. Els primers estaven destinats a cobrar-lo i els segons a pagar-lo. O la cèlebre frase del periodista H.L. Mencken, que amb el seu característic sarcasme va dir:
«No one in this world, so far as I know - and I have searched the records for years, and employed agents to help me - has ever lost money by underestimating the intelligence of the great masses of the plain people.2»
Mai ningú ha perdut diners per subestimar la intel·ligència de les masses de gent corrent. És sabut que una placa amb aquesta frase penjava de la paret del despatx d'un famós executiu que va salvar de la fallida una gran empresa automobilística nord-americana.
Des de la meva condició professional m'ha preocupat aquesta manera de pensar perquè l'he compartida en certa mesura. Sempre que he començat un curs he partit d'una versió modificada de la sentència de Mencken: Mai ningú ha perdut el temps per subestimar el que els nous alumnes haurien de saber. Diria que és un dels pocs principis pedagògics que he estat capaç de pensar. Aquesta precaució didàctica no impedeix que es pugui tractar de corregir la situació. Si no es creu aquest principi, no té cap sentit tenir escoles. Però sembla que els temps van en contra del meu optimisme educatiu. Sembla que ara no importa si se sap o s'entén alguna cosa. Tant se val, es dóna per suposat que la gent no sap res de res, que no ha de saber res. I el fenomen és tan aclaparador que es dóna en àmbits inesperats. Fa uns mesos el meu constipat etern, constitutiu, va entrar en una de les seves fases cícliques d'agreujament. Em vaig procurar un medicament. No sé si ho fa algú més, jo llegeixo els prospectes de les medicines. Si ho fes més gent baixaria el consum, només cal aturar-se en els apartats "contraindicacions" i "efectes secundaris". Però està clar que els fabricants no creuen que ningú s'ho miri, tot i que compleixin la regulació de l'UE sobre els tipus de lletra. O que ho entengui si ho llegeix. El medicament que vaig adquirir, però, incorporava una redacció desencantada, escèptica sobre la capacitat intel·lectual dels usuaris. En l'apartat "Posologia" (títol convenientment substituït pel més planer ¿Cómo tomar este medicamento?) s'hi llegeix:
«GGF con fenilefrina se toma por vía oral
Disolver totalmente el contenido de sobre en un poco de líquido, preferiblemente en medio vaso de agua, y después beber (...).»
No es confia que s’entengui «via oral». S’explica que un medicament que es presenta en forma de pols en uns sobres s’ha de dissoldre en un líquid (preferiblement aigua!) i, finalment es recorda que la solució...s’ha de beure!...
1. «La philosophie a donc pour premier office de détruire une structure mentale durement solidifiée au cours de l'enfance: aussi va-t-elle soumettre l'esprit à un traitement de choc. Le lecteur auquel s'adresse Descartes est un homme plein d'assurance; s'il veut sincèrement chercher la vérité, il doit commencer par une espèce de confession générale et, si l'on peut dire, s'accuser de toutes les vérités dont il se croit capable.
Or, comme toute confession, qu'elle soit religieuse ou psychanalytique, celle-ci a une efficacité thérapeutique. Ce n'est donc pas seulement une image pittoresque que la comparaison de l'opération critique à une cure médicale. Mais il faut préciser le caractère radical de la cure: il s'agit d'asphyxier l'enfant qui survit dans l'homme mûr; c'est moins un accouchement, selon la métaphore socratique, qu'un infanticide.»
La pensée métaphysique de Descartes, Librairie Philosophique J. VRIN, 1987 p.58
2. "Ningú en aquest món, fins on jo sé -i he buscat els registres durant anys, i he contractat agents per a ajudar-me- ha perdut diners per subestimar la intel·ligència de les grans masses de gent corrent."
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada