Fa uns dies vaig tocar un tema actual, contra el meu costum1. Vaig intentar mantenir una determinada distància, tant des d’un punt de vista moral com emocional que no són, es digui el que es digui, el mateix. És a dir, una cosa és que la vida moral contingui un element emotiu i l’altra és aquesta indecència actual que fa coextensiva l’esfera moral i allò merament sentimental. Per no parlar de l’abominació que consisteix en basar la posició política en les emocions, maniobra pròpia del populisme més baix i fanàtic. No. L’element essencial de la vida moral -i de l’acció política- és la decisió racional. Si afirmar això em converteix en un antiquat, què hi farem. Das ist Aufklärung.
I aquesta era la raó per la qual vaig preferir comentar el contingut veritatiu d’una novel·la escrita fa uns quants anys, The human stain de Philip Roth, enlloc d’estendre’m sobre el cas de linxament fàctic, actual, d’un personatge públic. Preferia fixar-me en la exposició literària del fenomen de la cancel·lació, de la caça i captura de determinat tipus de savis en nom de la correcció política. Tenia, de fet, pensat referir el cas de Bright Sheng, purgat fa anys en plena revolució cultural maoista i expulsat l’octubre passat de la universitat de Michigan per racista. El seu pecat: posar a classe la versió cinematogràfica d’Othello protagonitzada per Sir Laurence Olivier amb la cara tenyida de negre....El meu natural gandul provocà que la nota es quedés parada durant mesos. La qual cosa permetia, mentrestant, assistir a l’acte de fe contra el senyor Joan Ollé. Però fa uns dies es va morir. I encara que la fe en la humanitat no sigui un dels meus convenciments més essencials, haig d’admetre que el tractament del cas per part de determinats mitjans em va sorprendre. I em va produir arcades. Una cosa és recordar que el personatge en qüestió fou apartat de la seva feina com a professor per unes denúncies per assetjament sexual -arma de precisió letal- i l’altra no afegir que la causa havia estat arxivada. El mecanisme és senzill: esmentem l’acusació però ometem la resolució de la mateixa. Sembla que fins i tot seria esperable que un diari, una televisió, caiguin en aquesta execració. Especialment segons quin diari i segons quina televisió. El problema rau en el fet que siguin responsables polítics els qui perpetren la maniobra. Diria que són bons alumnes de Goebbels, però això significaria suposar que saben qui era. Sempre hi ha, però alguna cosa a aprendre. Jo per exemple, m’he assabentat que tenim una consellera de cultura, una tal senyora Natàlia Garriga, la qual, complint els deures propis del seu càrrec -voldria suposar que en té d’altres però el que veiem és el que és- va expel·lir un tweet en ocasió del decés del senyor Ollé. I efectivament, esmentava les denúncies i oblidava la resolució judicial del cas. Per a major glòria, i cito com ho deia Albert Soler en un seu article Matar Joan Ollé després de mort:
Després d’escopir sobre el cos encara calent d’Ollé, la consellera rematava el tuit amb «una abraçada a la família i amics», vaig imaginar que referint-se a la seva pròpia família i als seus amics, així aprofitava per a saludar-los. Resulta que no, que es dirigia a la família del difunt. Cal estar sempre atent que qui t’abraça no dugui un punyal a la mà.
Normalment ric molt amb els articles del senyor Soler. Però sembla evident que tot plegat li ha fet la mateixa gràcia que a mi. Des del dia que vaig llegir sobre el cas no em deixa en pau un vers de The trial, una cançó de Pink Floyd: Fills me with the urge to defecate...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada