Es recorda a l’article que la noció de racisme ha evolucionat un cop desacreditada la seva pretesa base biològica. No són tan optimista al respecte. El terme raça i els seus derivats gaudeixen d’una mala salut de ferro, com se sol dir. Les mateixes autoritats que amb un grau més o menys creïble de bona intenció diuen combatre el racisme segueixen emprant el terme a tort i a dret. Hom es passa hores demostrant la impossibilitat lògica i conceptual de la seva aplicació a l’espècie humana i veu, avorrit, que el terme treu el cap a les primeres de canvi.
Però aquesta persistència en l’error no és en ella mateixa el més greu. El que ens ha de preocupar és un fenomen que l’articulista destaca, al meu parer, amb encert:
“Hoy, ese discurso persiste bajo nuevas formas, como el racismo diferencialista: no niega que todos los seres humanos tengan igual valor, al menos de forma expresa, pero rechaza su mezcla, alegando la supuesta incompatibilidad de sus culturas, religiones o modos de vida. Es, como explica el filósofo francés Étienne Balibar en “Raza, nación y clase” (Traficantes de Sueños, 1988), “un racismo sin razas”. Un modelo en el que la cultura funciona como si fuera una naturaleza inmutable.”
És a dir: un cop eliminada la fonamentació pseudocientífica del racisme, el que s’amaga sota aquest nom persisteix. No és Balibar, el deixeble d’Althusser, l’únic que ho ha detectat. Des d’altres àmbits que no són el del punt de vista filosòfic es constata el mateix. El ja esmentat Bethencourt, en la seva reconstrucció històrica del fenomen, arriba a la mateixa conclusió. Seguim menystenint els altres però emprem mecanismes de discriminació cultural. Els altres no són inferiors a causa de la seva deficient configuració física i mental. No són inferiors per motius genètics, sinó ambientals, culturals. S’ha acomplert l’amenaça de la qual de manera molt subtil advertia per exemple Lévy-Strauss. I allò que cal considerar més terrible no és que aquells poders que ja havien decidit mantenir la jerarquia entre els pobles hagin aprofitat la noció excloent de cultura que ha posat en circulació el relativisme cultural acríticament postulat per les ciències socials. El pitjor és la manera del tot irracional amb la qual s’ha articulat aquesta postura. L’aposta persistent pel que Alain Finkielkraut1 denominà la dissolució de la cultura, és a dir la substitució de la cultura entesa com a cultiu de l’esperit -Bildung- per la noció absoluta i absolutista de cultura com a marc mental de la tribu no ha acabat amb la discriminació, amb la jerarquia. L’ha legitimada d’una nova forma un cop l’anterior teoria que la fonamentava havia estat rebatuda. Enlloc de tancar els homes en races, els hem tancat en cultures. D’aquí a establir-ne la corresponent classificació jeràrquica no hi ha ni un pas. Va en ella mateixa. Una analogia educativa pot servir per a il·lustrar la tesi. És obvi que les classes dominants no han tingut mai massa interès en facilitar l’accés a la instrucció i la cultura de les classes populars. És completament comprensible que el poder polític o econòmic prefereixin una majoria illetrada i inculta. El que ja no s’entén amb tanta claredat és la manera contumaç i del tot idiota amb la qual determinats sector socials que es presenten com a progressistes han col·laborat amb entusiasme privar del coneixement i la cultura a les classes populars. Aquest programa té dos coautors que han operat en un acord gairebé total: el poder econòmic i el seu serf, el poder polític d’una banda, i l’irracionalisme antiintel·lectualista de l’esquerra de l’altra. Un exemple concret, amb noms. Resulta del tot esfereïdora la coincidència de les polítiques educatives de l’OCDE i els de l'UNESCO, per molt que la primera representi la visió economicista més descarnada i la segona la suposada pretensió de facilitar l’accés universal a la cultura i l’educació. A nivell local, aquesta coincidència va més enllà. Una institució reaccionaria assessora l’acció educativa d’unes autoritats pretesament progressistes2. I, a sobre, els cobra el servei!
Òbviament tota aquesta mena de disquisicions són del tot residuals, minoritàries. El comú és aliè, en la seva ignorància general, als debats entre relativisme cultural i universalisme, entre l’exaltació romàntica de la diferència ètnica i la defensa il·lustrada de la unitat essencial del gènere humà. La població, en general, es manté en la convicció de que els altres són diferents i segurament pitjors. Ja vindrà, quan convingui, la corresponent manipulació. En el cas espanyol aquesta situació resulta del tot evident. Al ciutadà espanyol mig no li fan massa gràcia els negres, els moros, els panchitos....i resulta relativament fàcil emprar aquest racisme difús, això que l’article qualifica de la instrumentalització del racisme:
“Los incidentes en Torre-Pacheco han recordado a ese episodio3. Javier de Lucas, catedrático emérito de Filosofía del Derecho y Filosofía Política en la Universidad de Valencia, explica que, más allá de la novedad que supone el auge de la ultraderecha en Europa y la propagación de noticias falsas a través de redes sociales, lo que subyace al racismo es una estructura económica que necesita una mano de obra sumisa e invisible, legitimada por un discurso que convierte a los migrantes en amenaza. “Se quiere reducir todo el problema a una cuestión de racismo cuando lo que hay detrás es la explotación en los campos de plástico de Almería o en los cultivos intensivos de melón y lechuga en el Campo de Cartagena. Una mano de obra explotada que se pretende mantener sepultada en un espacio social invisible”. El racismo no es el fin sino el medio.”
Sembla una diagnosi correcta. Però parcial. El professor De Lucas esmenta la realitat subjacent que precedeix i fa possible la maniobra. Però no la presenta com és. El racisme té una base econòmica. Però no n’és una conseqüència. És una realitat preexistent que es pot emprar. Però no és aquesta opinió que em sembla més discutible:
“De Lucas alerta sobre el error de tomarse al pie de la letra las declaraciones más extremas de algunos líderes políticos, como la diputada de Vox Rocío de Meer, que llegó a proponer la expulsión de ocho millones de inmigrantes. “No es una propuesta real. Ese tipo de mensajes están diseñados para provocar, generar miedo y polarizar el debate”. Según el catedrático, quienes sostienen este discurso no buscan realmente deportar a millones de migrantes, entre otras cosas porque muchos sectores económicos dependen de esa mano de obra. “Lo que se pretende no es expulsarlos, sino consolidar la idea de que su presencia supone una amenaza”. Esa retórica, señala, responde a una lógica estratégica: se crea artificialmente un problema -lo que los sociólogos llaman un “problema-obstáculo”- para luego presentarse como los únicos capaces de gestionarlo y ofrecer una solución.”
El professor De Lucas aprecia en personatges com la diputada ultra que esmenta un grau de racionalitat que caldria demostrar. Potser té raó i els antropoides de Vox només pretenen sembrar el pànic i embrutar el debat amb propòsits merament electorals. Tant de bo. Però no es pot descartar que aquestes propostes tinguin més abast del que el professor afirma. D’una banda, una mínima perspectiva històrica ens ensenya que algunes atrocitats s’han comès després de ser anunciades. En aquest sentit és plenament vigent l’anàlisi que feu Alexandre Koyré4 sobre la naturalesa de la mentida política. De vegades ha consistit en proclamar una intenció ben real, la veritat de la qual només era copsada pels que estan al cas. I tampoc es pot descartar que propostes d’aquest tipus, per nauseabundes que siguin, puguin tenir un suport popular major del que pensem i volem. Pensem sinó en les projeccions de vot d’aquesta gent.
1. Finkielkraut, A.; La derrota del pensamiento. Editorial Anagrama,Barcelona, 2004
2. Em refereixo, naturalment, a la infame Fundació Bofill, protagonista de la falsa paradoxa que consisteix en presentar totes les seves propostes com una eina per al progrés de l’educació popular quan en realitat poden ésser incloses en el programa educatiu més ultraconservador que puguem pensar.
3. L’article es refereix al brutal assassinat de Lucrecia Pérez l’any 1992 i, sobre tot, als incidents estil Ku Klux Klan a El Ejido l’any 2000
4. Es pot saber més sobre el tema aquí: Koyré sobre la mentida
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada