El racisme a Espanya, 5

 

Segons el professor Toasijé hi ha, en relació al racisme, elements profundament arrelats en l’estructura social, en part lligats a la posició geogràfica:

“España es el país europeo más cercano a África. Tras la expulsión de los musulmanes en el siglo XV, se consolidó un discurso antiafricano que ya venía gestándose. Tiene unas raíces racistas muy profundas y antiguas, imposibles de comparar con otros países donde la presencia africana ha sido más marginal”.

Potser el professor es refereix a la definitiva eliminació del darrer reducte de poder polític musulmà a la península, la conquesta del regne nazarí de Granada en 1492. Si no és així atribueixo el flagrant error cronològic de la cita a la proverbial manca de cura -i la ignorància galopant que la provoca- dels periodistes i correctors de diaris. Tot i que la persecució i la conversió forçosa començaren abans, l’expulsió dels moriscs, que és, suposo, la veritable referència històrica a una expulsió de musulmans, es produí durant el regnat de Felip III, entre 1609 i 1614. Però tampoc és massa rellevant. Al segle XV ja es va expulsar els jueus. I en qualsevol cas sembla clar que el fenomen es dona. La conversió d’un terme merament descriptiu com mauro, de pell bruna, en el terme despectiu moro és una prova merament semàntica d’una opinió molt estesa i arrelada en la mentalitat popular. També convé recordar que aquesta mena de sentiments d’odi es poden donar -i atiar, quan convé- sense la presència física de la minoria objecte de l’odi general. Un exemple, més terrible pel fet de tenir un vessant còmic: No se sol recordar que la República Espanyola va enviar un representant a la lamentable conferència d’Evian, celebrada entre el 6 i el 15 de juliol de 1938. Hi van participar delegats oficials de 32 països. Per qui no estigui al cas -o estigués dormint aquell dia a la classe d’Història- recordarem que l’objectiu de la conferència era trobar països disposats a acollir els jueus que l’Alemanya de Hitler tenia la intenció de deportar. Per a eterna vergonya universal, només un país, la Republica Dominicana del ferotge, infame Rafael Leónidas Trujillo, es va oferir a acollir 100.000 deportats. En aquest context destaca la raó adduïda pel l’enviat espanyol, Salvador de Madariaga. L’insigne historiador afirmà que la República Espanyola no podia assumir cap contingent per motius obvis, estant com estava en plena guerra civil. I perdent-la, a més. Però és més instructiu recordar una altra afirmació de Madariaga. Espanya no podia acollir jueus perquè ja era un país prou antisemita sense tenir-ne...imaginin què passaria si n’hi haguessin!... Sabem que el professor Madariaga no era un antisemita. El que passa més aviat és que no es feia massa il·lusions sobre la tolerància dels seus compatriotes...

Es pot admetre que la proximitat geogràfica és un factor determinant en l’existència del fenomen de l’odi a l’altre. Recordem el cèlebre narcisisme de les petites diferències observat per Freud en examinar les relacions de veïnatge entre els pobles. Com més propers -i semblants-, més fàcil sembla menystenir i fins i tot odiar els altres. En oposició dialèctica a aquest tret podem considerar que també es dona amb freqüència el fet aparentment contrari: odiar algú a qui no sols no coneixem sinó que fins al moment en que esclata la ràbia, ni tan sols sabíem que existia. Entre tots dos extrems, l’exemple de la reflexió de Madariaga: els espanyols odien uns jueus que no han vist des de fa més de 400 anys o uns moros que també han desaparegut. Per sota de la diversitat de l’experiència humana de l’alteritat hi ha un factor que no canvia. Podem creure que s’odia el més proper, el conegut, o bé el llunyà, l’ignot. El que no canvia és l’odi. Estic d’acord per tant amb la tesi del professor Toasijé, el discurs “anti” ja s’estava gestant, tot i que, pels motius ja explicats en les anteriors entrades, no se’l pot qualifica de racista. I no sobra recordar que això no significa que no fos un discurs aberrant, repulsiu.

Si, com sembla, o si més no com em sembla a mi, aquesta humana incapacitat per a la tolerància és constitutiva, potser només podem aspirar a mantenir aquesta hostilitat sota control. El màxim a què podria aspirar el progrés moral de la humanitat en aquesta qüestió seria a una civilitzada contenció del fàstic que ens produeix l’altre. I a una severa repressió dels discursos que tractin d’atiar-lo. Repressió, no discussió. Cal recordar als defensors del relativisme com a base epistemològica de la tolerància que si com a mostra de tal tolerància s’accepta tota mena de discurs es cau en la paradoxa de que en realitat, si tot val, no hi ha res a tolerar.

Aleshores, si jo encerto, com es pot qualificar la visió dels perseguidors de jueus o musulmans del segle XV? O dels agosarats exploradors que es troben els indis i dubten de -de fet, neguen- llur humanitat? En la seva mai prou celebrada obra sobre l’Holocaust, Raul Hilberg¹ ja apunta una sinistra semblança entre el llenguatge dels Estatutos de limpieza de sangre de Castella i Aragó i el de les lleis d’higiene racial de Nuremberg. Un examen més prefund del tema el fa Christiane Stallaert en el seu magnífic Ni una gota de sangre impura². Stallaert mostra amb molta contundència la similar preocupació malaltissa per la cohesió social i la recerca de la solució en l’eliminació brutal de la diversitat ètnica, obsessió que es tradueix en un aparell burocràtic al servei de l’execució d’un projecte de neteja ètnica per iniciativa de l’Estat i emparat per la llei. El paral·lelisme del llenguatge de la documentació legal de les dues èpoques és molt notable. Les acusacions de brutícia, d’animalitat, la comparació amb malalties i plagues, la sospita histèrica de rituals secrets aberrants. I també és molt acusada la semblança de les mesures legals adoptades sobre tot aquelles destinades a manllevar els perseguits de qualsevol mena d’estatut legal. Quina és la única o si més no la més rellevant diferència? Els brutals redactors dels Estatutos no tenen la base científica a la qual apel·len els racistes decimonònics o els legisladors nacional-socialistes. No saben el que és una «raça». Basteixen un discurs fòbic tan deformat i repugnant com els dels seus hereus però els falta l’aportació teòrica.

1. The Destruction of the European Jews, Yale University Press, 1961. Traducció espanyola La destrucción De Los Judíos Europeos, Akal, Madrid 2020

2. Ni una gota de sangre impura: La España inquisitorial y la Alemania nazi cara a cara: La Espana Inquisitorial y La Alemania Nazi Cara a Cara, Galaxia Gutemberg, Barcelona, 2006