El racisme a Espanya, 3

 

Segueixo amb la reflexió que em provocà la lectura de l’article de El País que es preguntava sobre l’existència de racisme a Espanya. El que s’hi destaca a continuació és la tesi ja molt consolidada de la naturalesa proteica del fenomen del racisme. Se’ns recorda que l’hostilitat envers l’altre ha pres diverses formes al llarg del temps. El menyspreu que grecs i romans senten per aquells a qui no entenen, aquells que barbotegen, que -probablement amb la mateixa arrel- són bàrbars, a qui Aristòtil considera esclaus per naturalesa, es transforma en l’horror que desperten els salvatges, els homes -si ho són- de la silva, la selva, més endavant. Horror provocat pels salvatges hagin estat vists o no, que és el més freqüent¹. Caldria precisar que no es pot parlar de racisme stricto sensu fins ben entrada l’Edat Moderna. La consideració de l’altre ha consistit essencialment en un ventall d’actituds no massa positives que van des del menysteniment a l’odi. Però la noció falsament biològica de raça aplicada a la humanitat no apareix amb nitidesa fins al segle XVIII. Raça és un concepte que apareix en la ciència biològica, que té la seva utilitat, suposo, en determinats àmbits d’aquest disciplina, però que no és aplicable a l’espècie humana. «El racisme», com recorda l’insigne genetista François Jacob, «no és un concepte biològic». L’autor de l’article no fila tan prim i empra el terme pertot i per a tot, de tal manera que titlla de racisme tota forma de discriminació des de l’antiguitat clàssica fins al nostre temps, reconeixent que «La discriminación racial, en efecto, ha ido mutando a lo largo del tiempo”. Cita així autors com Benjamin Isaac², qui defensa les arrels clàssiques de la ideologia racista tot i reconèixer que no hi havia una teoria racial de base biològica. Considero que aquesta extensió en el temps del terme racista és errònia. Evidentment això no significa cap mena de justificació de les doctrines basades en l’essencialisme (sic.) d’altres temps. Per a il·lustrar-ho amb una analogia senzilla: sempre m’ha semblat clar que Franco no era un feixista -probablement no sabia ni què significava el terme feixisme-, la qual cosa no exonera el seu règim de la seva naturalesa criminal. Altrament dit: l’odi per l’altre és una xacra espantosa sigui racista o no, com Franco fou un assassí tarat, feixista o no³.

Encara més. Aquest ja conegut esquema temporal bàrbar - salvatge - home de raça inferior no és exactament lineal ni unidireccional. Entre els segles XVI i XVII es produí, per causes d’origen divers, amb un gran pes de consideracions de caire teològic, una inversió molt notable de la consideració dels indígenes que havien estat «descoberts» a Amèrica. De la mà del mil·lenarisme present per exemple en la teologia dels predicadors franciscans, per exemple, se’ls considera els bons salvatges, els innocents amb qui reconstruir l’església. Es passa de l’aplicació dels esquemes mentals previs -bàrbar, salvatge- a una construcció conceptual nova que doni raó de la novetat americana, de camí a la posterior noció il·lustrada d’humanitat. És a dir que si més no en l’àmbit de la cultura occidental ha pogut aparèixer una visió positiva de l’altre, excepcional en el seu moment però que amb el temps ha donat, en una concepció del tot laica, un cert resultat. Resulta evident el lligam entre el Bon salvatge mil·lenarista, conseqüència de la decisió política, embolcalla d’arguments teològics, de que els indis són homes, amb l’abstracció il·lustrada del bon salvatge, la concepció rousseauniana de la innocència de l’home natural i la ingènua consideració dels salvatges de la qual ha fet ostentació l’antropologia cultural. Possiblement com a mecanisme de compensació psicològica i moral dels horrors colonials, Occident ha produït un model epistemològic de comprensió de l’altre basat en el relativisme cultural que defensa la cultura dels prèviament menyspreats -i massacrats, en molts casos- salvatges.... Però, com tot model relativista, la seva manca de consistència lògica és clamorosa. En primer lloc no ens permet emetre valoracions de la cultura dels altres precisament perquè és una altra cultura. El final d’aquest trajecte és ja conegut: en el nom del respecte a la cultura aliena es produeix una involuntària però no menys nociva substitució de la taxonomia racial desacreditada per la ciència per una nova compartimentació de la humanitat, entitat que s’esvaeix en la boira de la diversitat cultural. Sobre aquest perill ja advertí en el seu moment Lévy-Strauss que també recordà, amb tota la cautela possible, que el normal -ell emprà el terme «natural», suposo que en aquest sentit, és a dir, per a designar allò que hom troba arreu, en tota cultura estudiada- entre els salvatges, els homes primitius, com es vulgui dir, és sentir hostilitat per les altres tribus, en una gradació que va des del simple menyspreu a l’odi, arribant fins i tot a la negació de la humanitat dels altres. Quantes tribus, de fet, s’auto-denominen amb termes que es poden traduir com a homes, designació que implica l’exclusió dels altres de la humanitat? I en contraposició a aquesta natural tendència a la negació de la comunitat humana la cultura europea produeix la noció d’humanitat universal que no fou però d’aplicació immediata: els mateixos revolucionaris que proclamen la igualtat mantenen la legalitat de l’esclavitud i del tràfic de negres. Però malgrat tot, la noció d’una humanitat única, s’ha imposat contra allò que precisament i amb propietat podem denominar racisme. Tot i que, com el mateix Lévy-Strauss, recordava, aquesta noció ha estat, en temps no massa llunyans, en discussió. Al mateix temps que el pensament de matriu il·lustrada defensava una concepció igualitària de la humanitat, la ciència natural nascuda del mateix impuls produïa una antropologia basada en la distinció racial, resultat tant de l’irracionalisme romàntic defensor de la identitat ètnica, tribal o nacional com de la distorsió del darwinisme⁴.

En els nostre temps només un ignorant o un imbècil pot seguir defensant la tesi de la distinció racial. Però segons aquella molt notablement anti-il·lustrada tendència que es detecta en les ciències socials i que és preeminent en els enfocaments postmodernistes, cal rebutjar una noció com la d’humanitat en tant que construcció imposada per occident. Hi ha qui oblida que només es pot ser relativament relativista. Les conseqüències polítiques d’aquests modes de pensar són lamentables. Ens quedem, per exemple, sense cap autoritat moral per rebutjar les pràctiques innegablement brutals observades en algunes poblacions no occidentals. Si no hi ha una cosa tal com la humanitat ja no cal ni preocupar-se per la moral. No pot haver una moral -que és, ha de ser, per definició, universal- si la única realitat universal és la indefugible, la insuperable distància, la diferència radical. Però al mateix temps es demana el respecte per uns drets humans que es consideren universals. Si apliquem el mateix argument del respecte a la diferència no podem admetre que es postuli una cosa tal. No hi pot haver un dret universal.

1. Sobre la gairebé del tot fictícia concepció medieval del salvatge convé llegir Richard Bernheimer: Wild Men in the Middle Ages a study in art, sentiment, and demonology Harvard University Press, Cambridge, 1952

2.The Invention of Racism in Classical Antiquity, Princeton University Press, 2004

3. En aquest sentit sembla més ajustada l’explicació que ofereix Francisco Bethencourt a Racisms: From the Crusades to the Twentieth Century, Princeton University Press, 2015, que redueix l’abast temporal del fenomen racista: de l’Edat Mitjana, amb el primer gran xoc intercultural -les Creuades- fins ara. Tampoc estic d’acord en qualificar de racisme la discriminació religiosa, per repulsiva que resulti. Ara bé, Bethencourt afina la proposta en localitzar el veritable inici de la persecució racista en els inicis de l’Edat Moderna i en un lloc determinat: l’Espanya dels Reis Catòlics on es du a terme un veritable projecte d’homogeneïtzació ètnica. També resulta convincent la tesi de que només es pot parlar de racisme en presència d’un pla d’explotació o espoli d’alguna minoria.

4. Donem per bona la tesi segons la qual cal diferenciar la teoria de la Selecció Natural proposada per Charles Darwin i el Darwinisme social de Spencer i altres, producte no només del prejudici i determinats postulats ideològics sinó també de la comissió de grollers errors metòdics com ara l’aplicació de conceptes operatius en un domini, en aquest cas la biologia, a un altre, com la història i l’economia, on són inadequats. Però la potència del prejudici no pot ser obliterada: la lectura dels comentaris absolutament infames que el mateix Darwin feu en el seu diari sobre els aborígens de la Terra del Foc en serien prova suficient.