Apuro el darrer dia de vacances. Després de vint-i-sis anys de no poder-ho fer, enguany he gaudit d’un descans laboral gairebé ininterromput des del dia 1 de juliol. Les famoses i em temo que falses vacances de professor. 60 dies d’inactivitat...o d’activitat alternativa. Otium cum dignitate, segons Ciceró. No sobra recordar que el terme primitiu és otium. Negotium és un derivat negatiu, el negoci és la negació de l’oci que, per tant, és l’essencial, allò propi, digne dels humans. Altrament dit, em podria tirar 60 dies més així. Si aquesta afirmació es considera massa desvergonyida, diré, per a consol dels timorats hipòcrites que la trobin digne d’un gandul -la qual cosa és, d’altra banda, del tot exacta- que no he estat fent no res. En primer lloc perquè és molt difícil fer no res...requereix una capacitat budista que encara no tinc. Però tot arriba a qui sap esperar. He llegit, he escoltat molta música, he viatjat i fins i tot he dinat en un restaurant amb estrella Michelin molt sofisticat perdut al Pirineu d’Osca on es fa una versió hipster de la cuina tradicional que inclou una conferència en cadascuna de les parts del menú per part d’una colla d’amables nois i noies plens de piercings i tatuatges que s’adrecen a una taula de persones de més de 60 anys amb el discutible apel·latius de «chicos»...el dinar, per cert, de primera.
Hom podria suposar que aquesta entrada té com a objecte lamentar el final de les vacances. En absolut. El meu estat d’ànim no és aquest. Una característica exclusiva de l’artesania japonesa és incloure de manera voluntària una petit error en l’execució final de l’obra. Per a culminar la sublim perfecció d’un treball, l’artífex inclou un defecte que serveix per a recordar que cap obra humana és perfecta. Sempre es pot, sempre cal millorar. He recordat aquest tret cultural admirable per analogia amb un fet que no és, ni de lluny, admirable. La serenitat en la qual esperava l’inici del curs ha estat enterbolida per l’aparició, no per habitual menys irritant, dels imbècils de guàrdia. N’hi ha en tots els àmbits de l’activitat humana, però els que pul·lulen en el món educatiu són especialment lamentables. Per ordre:
1. El Pais, habitual corifeu de la renovació pedagògica dóna la paraula a una il·luminada que lluny de demanar perdó per la seva part de responsabilitat en la destrucció del sistema educatiu català en tant que membre del Sanedrí, perdó, del Consell escolar de Catalunya, insisteix en la mateixa corrua de bajanades que han bastit el discurs pedagògic que ha servit de coartada ideològica pretesament progressista d’aquest desballestament. Si algú té ganes de plorar, o d’emprenyar-se, pot llegir les seves estupideses aquí:
2. La segona irrupció és la de l'inefable Bona, el super mestre estel·lar. La seva manera inimitable de confondre conceptes bàsics com ara el d’educació amb altres com ara el d’ensenyament s’acompanya d’una visió pseudo hippy de la professió segons la qual els honrats professors que ens esforcem per instruir racionalment els nostres alumnes no valem per a res des del moment en el qual procurem, amb la més ferma, racional i decent intenció, no esdevenir una mena de gurus de pacotilla. Aquesta confusió sobre el que ha de ser un professor és compartida per la pocavergonya del paràgraf anterior. Descolloneu-vos o agafeu un cabreig monumental, és opcional, llegint això:
3. I de remat, Unesco, la institució que des del costat progressista ha anat del bracet del seu revers tenebrós, l’OCDE, alerta de l’alarmant manca d’aspirants a mestre i professor arreu del món. I els sembla sorprenent. De nou, diversió assegurada, aquí:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada