Ja he manifestat el menyspreu que sento per Bernardo Bertolucci com a artista i, sobre tot, com a persona. Menyspreu és una forma educada de dir-ho. He llegit declaracions seves que em fan pensar que és un imbècil de proporcions abismals i, ara semblaré un passerell, una mala persona. Si algú hi té interès, aquí: hi trobarà els arguments. Una anècdota sobre la que acabo de llegir no fa més que confirmar la meva tesi. El rodatge de la brutal Salò de Pier Paolo Pasolini, -a qui, per contraposició, estimo com a artista i persona- coincidí en el temps amb el de Novecento, la pesadíssima pel·lícula de Bertolucci. Dos al·legats contra el feixisme que hi ha qui va considerar sobrers en el seu moment. Quina vista. Per tal d’amenitzar la feina Pasolini muntà un partit de futbol entre els equips de les dues produccions. Pasolini jugà. Bertolucci, no. Guanyà l’equip del darrer, gràcies pel que sembla a la inclusió en el seu equip de dos futbolistes professionals camuflats de tècnics de rodatge.
Sobra afegir res. Tots els qui hàgiu jugat a alguna cosa en equip ja m’heu entès. Sempre m’ha semblat evident que hom juga com és.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada