D’acord amb la seva línia editorial el diari El País publica un reportatge -així diuen- amb el títol: ¿Es España un país racista? de Daniel Soufi. La raó és, segons ells, que “En los últimos tiempos, España se ha enfrentado recurrentemente al debate sobre si debe considerarse un país racista”. Tant de bo, però em sembla que no ha estat així, encara que es pot suposar que no tenim la mateixa concepció del que és o hauria de ser un debat. I com es podia esperar, en acabar la lectura del paper no se’ns dona una resposta massa clara. Per tal de que aquesta indefinició no es faci nosa, recordem ràpidament que ja sabem la resposta: Sí.
El primer dels consultats, un conegut periodista i activista, Moha Gerehou, no en té dubtes. Hi ha racisme i el que cal fer és pensar com erradicar-lo. I carrega contra professors que tot i que considerar-se a si mateixos d’esquerres, reprodueixen l’esquema racista al qual pertanyen. De manera aparentment inevitable, atès que el racisme no estaria vinculat a una o altra ideologia sinó que seria un tret gairebé intrínsec de la nostra societat. Puc estar d’acord amb aquesta tesi, però si aquest racisme estructural és tan «arrelat», no veig com respondre la petició d’eliminar-lo. Aquesta postura és molt més estesa del que es podria creure. Es considera que el racisme és inevitable al mateix temps que es convida a combatre’l. Fa un parell d’anys em va sorprendre de manera molt negativa la postura que es defensava en un nou reglament sobre «Diversitat, igualtat i inclusió» (DEI) dels Colleges de les universitats de Califòrnia1. Es convidava el professorat a fer autocrítica sobre les seves postures i manifestacions, amb la intenció de superar possibles conductes inadvertidament racistes. Però hi havia una línia que glaça la sang: «tot professor que declari no «ser racista» està «en la negació». I, inevitablement, «Qui afirmi practicar un ensenyament basat en el mèrit no fa altra cosa que reforçar la ideologia dominant». Deixo de banda de moment aquesta conclusió pedagògica, està prou clar què amaga: la confusió persistent entre la lluita per la igualtat i un igualitarisme basat en la rebaixa de l’exigència acadèmica. És un cas clar del desvarieig Woke. Es pretén combatre la lacra del racisme amb una dosi d’intolerància en la mateixa direcció i sentit contrari. I es fa amb la mateixa manca de rigor lògic de les proclames xenòfobes. Una cosa és que tothom estigui afectat de manera fins i tot inadvertida, inconscient, per l’herència racista del seu marc cultural i una altra molt diferent és dir que algú és racista perquè diu que no ho és. Sens diu: si algú declara que no és racista, ho és, està instal·lat en la negació. L’abast d’aquesta mena de posició és vastíssim. I nefast. En el moment en el qual estem costa exposar aquesta reflexió. Hauria d’estar carregant contra la xenofòbia rampant que difon la ultradreta. Però és molt alarmant veure com pensen els qui hauria de considerar que són del meu bàndol. Resulta corprenedora la qualitat profètica d’obres com The Human Stain, de Philip Roth. Vaig glosar aquest seu caràcter d’avís en ocasió del repulsiu linxament de què fou objecte una coneguda figura del món teatral català, a qui es va destruir amb l’altre mètode habitual, l’acusació d’abusos sexuals2. I el paral·lelisme no acaba en la comuna intenció de destruir algú titllant-lo de racista o d’assetjador sexual, També es dona en tots dos models el mateix nefast efecte de perjudicar la noblesa de les respectives causes. No sembla una estratègia massa assenyada atacar els qui si més no es declaren contraris a qualsevol mena de discriminació, enlloc de centrar-se en combatre els qui en són partidaris. O potser és que els qui pertanyen a aquests col·lectius «anti» que carreguen contra els professors i altres sospitosos «liberals» heteropatriarcals han arribat inadvertidament a la mateixa conclusió que jo: no paga la pena discutir amb l’enemic. Però discrepem en el vessant pràctic d’aquesta conclusió. Mentre jo crec que el que cal fer és exigir la repressió dels comportaments xenòfobs -o homòfobs...- el progressisme cancel·lador, sigui per una concepció ingènua de la natura humana, segons la qual es pot «educar» els brètols, sigui per covardia pura i dura, prefereix destruir els qui simpatitzen amb ells. I la primera opció, com ja s’ha dit, implica una flagrant contradicció amb allò que ja han descobert, que no té remei.
Com a compensació del punt de vista segons el qual Espanya és un país racista, l’autor del reportatge exhibeix algunes dades:
“Existen organismos, tanto internacionales como nacionales, que estudian el nivel de racismo en distintos países. Según un informe de 2023 de la Agencia de Derechos Fundamentales de la Unión Europea (FRA), el 30% de las personas negras residentes en España afirma haber sufrido discriminación en los últimos cinco años. Esta cifra sitúa a España entre los países con menor prevalencia de discriminación percibida por afrodescendientes en la UE: ocupa el tercer puesto entre los 13 países analizados. Solo Portugal (17%) y Polonia (19%) presentan porcentajes más bajos.”
Som racistes, però hi ha casos pitjors. Un consol immediatament matisat:
“En el plano interno, la xenofobia constituye el principal motivo de delito de odio en España con un peso de entre el 40% y el 45% del total registrado. Esta realidad se refleja en distintos ámbitos de la vida cotidiana. En el mercado del alquiler, por ejemplo, un informe de Provivienda, asociación que defiende el derecho a la vivienda, denuncia la existencia de prácticas discriminatorias sistemáticas: en 2024, el 99% de las agencias inmobiliarias consultadas aceptaron sin reparos las condiciones racistas impuestas por los propietarios.”
Alguna cosa no quadra. Espanya no és un país excessivament racista..segons les estadístiques. Però en el que l’autor denomina distintos ámbitos de la vida cotidiana….
1. Tout professeur qui declare .....a Le Monde diplomàtique
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada