Immigració i delicte. I 2.

 

Un aspecte preocupant afegit al ja prou greu decalatge entre població reclusa autòctona i estrangera és la composició d’aquesta. 1.661 dels 4048 presos a les institucions penitenciàries catalanes el 2023 eren d’origen magrebí, amb un increment anual del 12%, i 1.148 eren centre o sud-americans, amb un increment de gairebé un 9%. Més de la meitat dels presos (un 69,39%) són magrebins o americans¹, dada que s’explica pel fet que són les dues procedències més nombroses. La comunitat magrebina, per exemple, constava de 241.179 persones, el 16,7% de la població estrangera. Però la població reclusa magrebina suma el 41%. El desfasament és molt notable. Els immigrants de l’UE o de l’Àfrica -exclòs el Magrib, o sigui, sense embuts, els negres- aporten un percentatge de reclusos molt més baix que el que representen les seves respectives poblacions en el total de població immigrant. I encara és més baixa l’aportació asiàtica. És correcte, per tant, dir que engarjolem més magrebins i centre-americans perquè n’hi ha més. Però no ho és del tot. La probabilitat de que en cas de ser víctima d’un furt l’autor del mateix sigui magrebí és molt més alta que la de que sigui d’una altra procedència. Però la probabilitat total de que s’esdevingui el cas és, any rere any, més baixa. La incorrecta exposició de les dades és la base del discurs -si mereix el nom- dels xenòfobs locals: molts delictes són comesos per immigrants, però hi ha menys delictes tot i l’increment de població immigrant.

La percepció social que veu amb prevenció els moros i els panchitos és, en qualsevol cas, desproporcionada. De passada cal notar la disminució de l’agressiu sudaca, progressivament substituït pel nou terme que afegeix la cursileria al menyspreu. I no és menys notable que a despit de les dades, que no són tan distants, el recel, per no dir l’odi que desperten els magrebins sembla molt més comú que no pas el que sentim pels sud-americans. No s’ha sabut de cap convocatòria de cacera de sud-americans. O és un odi d’una altra mena. Hi ha potser una major percepció d’alteritat. Dubto que el comú consulti les dades que comento, sinó que més enllà de la major o menor probabilitat estadística de ser víctima d’un delicte a mans de persones d’aquestes procedències, hi ha una més que probable predisposició negativa prèvia. I desigual. Els magrebins són, sense dubte, vistos amb més antipatia que els sud-americans. Encara que no té cap valor de prova, no puc deixar d’esmentar el que alguns advocats del torn d’ofici diuen sovint. La seva clientela en l’àmbit del delicte menor com els furts és molt sovint magrebina. De fet, són una gran majoria. Hom podria, com és obvi, apel·lar a una hipotètica afinitat cultural més gran en el segon cas. Però tampoc seria massa clara la raó per la qual s’obvia que el nivell de violència que despleguen alguns delinqüents americans és notablement superior al dels magrebins. No tenim notícia de l’existència de bandes organitzades de criminals africans semblants a les temibles maras. Recordem la pintoresca iniciativa del segon Trispartit encapçalat pel senyor Montilla: subvencionar una colla de nois centro-americans perquè enregistressin un disc enlloc de dedicar-se als negocis més habituals. Vaig riure bastant, sobre tot pensant en la impossibilitat metafísica de que es dediqués un sol euro a alguna activitat cultural tamazigh... hi ha diners públics per a Reageton, però no per al Chaabi o el Rai.

Quan intento introduir els meus alumnes en la noció de ciència, comento de vegades que avui en dia estem sotmesos a una determinada i tirànica concepció del que és la ciència. Poso l’exemple dels rànquings d’estil americà que classifiquen els científics segons el nombre de vegades que són citats en la literatura científica. No els sembla malament fer-ho així, per molt que jo provi de desacreditar aquest fal·laciós mètode. Però hi ha una derivada molt útil. Els pregunto quins creuen que són els dos científics nascuts a Espanya que han estat citats més vegades al llarg de la història. No els sembla problemàtic acceptar que un sigui Don Santiago Ramón y Cajal. Però quan afirmo que probablement l’altre és Ibn Rush (Averroes) sol haver alguna sorpresa. No era espanyol, el que feia no era ciència...rebato els arguments: Espanya no existia al segle XIII, el concepte de ciència ha canviat al llarg dels segles...què queda....ah, sí, era un moro...Hi ha un moment gratificant en aquest joc. L’esguard agraït de les alumnes magrebines. I dic bé. No hi ha gairebé mai nois magrebins a Batxillerat.

1. En les taules que he consultat crida l’atenció la pietosa -o hipòcrita- etiqueta conjunta d’«Amèrica Central i del Sud» pensada potser per no estigmatitzar la zona d’on són la majoria....però insinuant la separació. Seria més clar separar Sud-Amèrica de l’Amèrica Central.