Reflexio misantròpica: Si no se'ls pot educar....

 

I

En una divertida escena de Dirty Harry, la pel·lícula de Don Siegel (1971) que va encimbellar Clint Eastwood, el nou company de l’inspector Callaghan (Clint Eastwood) pregunta als policies de la comissaria la raó del seu mal nom. Un dels policies li respon, jocós, que no s’ha d’amoïnar: l’avantatge és que l’inspector Callaghan no fa distincions, odia tothom per igual, anglesos, italians...Poc convençut, el nou company de Callaghan -d’origen mexicà- pregunta, preocupat, què pensa dels mexicans. La fantàstica resposta de Callaghan és, en la versió espanyola, un fulminant «por los mexicanos siento un odio especial...» Seguida d’una ganyota burleta adreçada als veterans.

Contra el que s’ha dit en una exhibició d’ignorància clamorosa, Clint Eastwood no és ni ha estat mai un racista. És evident que no és exactament un progressista, però ha estat un ferm enemic del racisme, com ho proven moltes escenes de les seves pel·lícules. Remeto a dues: la conversa amb el cap dels convictes negres a Escape form Alcatraz (també dirigida per Don Siegel, 1979) rematada amb ironia: «odio els negres...» i la memorable escena del sopar a l’hotel i la posterior baralla a White hunter, black heart (Clint Eastwood, 1990). «Hem jugat les prèvies pels jueus, ara jugarem les finals pels negres» diu el personatge que interpreta Eastwood, després d’insultar una mala puta antisemita i abans d’agafar-se a hòsties amb el repulsiu racista que dirigeix l’hotel.

La postura d’Eastwood respecte del problema racial és inequívoca, també fora de l’escena. Ha defensat que les dues úniques aportacions americanes a la cultura universal són el Western i el Jazz, El gènere cinematogràfic és un camp en el qual la presència negra és residual -que jo recordi, només un altre il·lustre reaccionari, John Ford, va atorgar un paper protagonista -i positiu- a un negre en un western, Woody Strode a Sergeant Rutledge (1960), convenientment rebatejada a Espanya com El sargento negro, per si de cas l’audiència nacional no entenia el cas. N0 es pot dir el mateix del Jazz, que és una creació fonamentalment negra, on l’aportació blanca, per valuosa que sigui, sempre és secundària. I Eastwood ha mostrat sempre una autèntica veneració pels mestres de la música negra. Fins i tot en temps on aquesta admiració pública podia ser una font de problemes. En aquest sentit, crec que no es reconeix i celebra amb justícia les poques celebritats blanques que sempre van mostrar en públic la seva admiració i fins i tot la seva amistat i amor per persones negres, com fou el cas de Frank Sinatra o de Marilyn Monroe.

Però com hem dit abans, la postura sobre la igualtat entre races no té perquè ser conseqüència d’un inexistent progressisme o d’una concepció antropològica roussoniana, bonista. Diria més aviat que Eastwood ha de ser, en el camp de les idees polítiques, el que podríem considerar un conservador. A aquesta impressió podem afegir una altra que deriva del to general de les obres més importants de la seva etapa de vellesa. S’hi detecta una ombrívola consideració de la natura humana, que si no arriba a ser nihilista, sí es podria qualificar, com a mínim, de gnòstica. Eastwood ofereix una visió força pessimista dels afers humans que pot de vegades quedar parcialment oculta sota el sentit de l’humor que encara conserva. Amb aquesta desendreçada digressió només pretenia dir que no cal ser un militant d’esquerres per veure les coses d’aquesta manera. Diria que el pessimisme antropològic pot també ser la base d’una concepció igualitària de la humanitat. Som tots iguals perquès som tots uns fills de puta sense remei. Per cert, aquesta seria la tesi sobre la qual Hobbes basa la seva teoria del contracte social: els homes són tots iguals, perquè si n’hi ha un de més feble, es pot aliar amb altres per matar el més fort. El que ens iguala no és altra cosa que la universal capacitat de matar-nos. I de la possible veritat del dictum hobbessià em convenç que el filòsof més antagònic a ell que hom pugui pensar, Plató, diu, en el fons, el mateix. Si acceptem la possibilitat de que en la seva major part l’escriptura platònica es desplega des de la ironia -i a aquestes alçades no veig alternativa a aquesta lectura- podem entendre que el suposat projecte polític de Plató no ho és, sinó que més aviat és un advertiment sarcàstic contra la pretensió de bastir una πόλις justa, fita només abastable mitjançant la prèvia reforma de l’ànima, meta del tot impossible i que només provocaria, en ser intentada, el corresponent bany de sang.

II

La misantropia és un grau superior a altres odis diguem-ne sectorials propis de ment limitades, com ara la misogínia o el racisme. La τέχνη διαλεκτική, el procediment dialèctic establert per Plató, es pot practicar en sentit descendent, quan es cerca la definició d’un εἶδος , per διαίρεσις (divisió), o bé ascendent, per σύνοψις, quan es passa d’una classe, de l’εἶδος, al γένος (gènere) al qual pertany. L’odi o, si més no, el desengany que produeix el continuat comerç amb l’espècie, la humanitat, la misantropia, seria des d’aquest punt de vista, una classe més àmplia que les modalitats d’odi particulars -misogínia, xenofòbia...- l’odi que els desgraciats senten per les dones, els negres, els suïssos o el seguidors de Boca Juniors, per dir alguna cosa. Més ample i més noble. Lamentar la condició humana pot no ser un estat que puguem assimilar a la saviesa, però en algun moment del camí cap a ella s’hi passa, s’hi ha de passar, de fet. I en cas de poder superar el disgust que produeix la conducta humana, el màxim al que podem aspirar és a un distanciat menyspreu i, els dies que siguem més proclius a l’amabilitat, a una moderada commiseració. L’opinió negativa sobre la naturalesa humana no permet al misàntrop fer tries. Tan miserables són els costums del poble X que es blasmen histèricament com els propis. Per cert, necessitaria tenir clar quines són aquestes essències nacionals del poble espanyol que estan en perill. Si són alguns dels costums i creences que sospito que són, tant de bo desapareguin........

III

No és racional ser racista o masclista o enemic de cap subgrup humà definit per sigui quina sigui la taxonomia -essencialment i normal imbècil- que s’apliqui. En concret, el racisme és una opinió -no mereix ni aquest nom- refutada pel coneixement obtingut en la investigació científica. Hi ha un aspecte de la concepció de la ciència que defensa Popper que comparteixo: crec que és correcte dir que, si més no en part, el progrés de la ciència consisteix més en la refutació de determinades teories que no pas en la proposta de noves explicacions. Com he comprovat enguany, es pot fer entendre fins i tot a la majoria d’un grup d’alumnes de quart d’ESO -recalco que a una majoria, no pas a tots- que la noció de raça és inaplicable a l’espècie humana. És una explicació que es pot desenvolupar en uns pocs minuts dotant-la d’una evidència abassegadora per qualsevol persona amb un coeficient mínim i que escolti amb un nivell també mínim d’atenció. Convé doncs preguntar-se perquè encara hi ha racistes o, fet encara més greu, perquè se segueix emprant el terme raça per a referir-se a l’espècie humana. Potser perquè, com he dit, no tothom escolta, no tothom entén. Si persisteix la xenofòbia malgrat l’esforç de la ciència i l’educació caldrà trobar altres mitjans per a erradicar-la. Si hi ha qui no pot o no vol ser educat, la única via que roman oberta és la dissuasió, la prohibició i el càstig. Quan un ramat de tarats es citen per «caçar moros» el que cal és caçar-los a ells. I cal també assegurar-se de que en les institucions que tenen la missió de protegir les persones, els òrgans polítics, judicials i policials, no hi hagi qui, pel motiu que sigui, identificació amb el missatge o esperança de treure’n profit, faci costat, atiï o permeti aquestes opinions i actes. El grau de duresa de l’eliminació d’aquests elements està obert a discussió, no debades en un estat democràtic tenen drets fins i tot aquells que menystenen el dret. Però l’eliminació com a tal no té alternativa.