Delinqüència i immigració: I la "veritat"?

 

La premsa progressista s’ha llençat a publicar articles plens de dades per tractar de rebatre la tesi defensada pels partits dretans i ultres segons la qual hi ha una correlació entre l’increment de la inseguretat i el de la població immigrant. Com ho he expressat educadament, és molt possible que cap d’aquests vociferants hominoides entenguin que parlo d’ells. Tindré una gest de cortesia: he dit que la premsa d’esquerres nega que els moros i els negres estiguin robant, violant i matant els pobres espanyols. Cal dir dues coses sobre el que afirmen diaris com El País i El Diario. La primera és que a grans trets tenen raó, és a dir, no es dona una tal correlació. La segona és que si la seva intenció és convèncer el públic -determinat públic- de quelcom que, tot i ser d’una evidència clara, no és ni serà acceptat per aquest mateix públic, només aconseguiran una cosa: refermar la convicció dels qui ja sabíem que això era així sense obrir els ulls de cap cec, ignorant o fanàtic.

He dit que tenen raó a grans trets. Però la defensa de la tesi que mantenen incorre en un error freqüent, greu, lamentable: l’ús de dades incompletes. Es citen les dades i correlacions que interessen i s’obvien -o directament s’oculten- aquelles que poden matisar o relativitzar les conclusions que es pretén afirmar. Un superficial repàs de les informacions publicades permet detectar aquest error. Segons l’edició digital de El País, d’ahir, 16 de juliol:

«En España se registraron 2,4 millones de hechos delictivos en 2024, frente a los 2,2 millones del año 2010. Es una subida del 7%, similar al aumento de la población en ese período (4,5%). La tasa de criminalidad —el número de crímenes por cada 1.000 habitantes— está prácticamente plana. Hubo un bajón claro en los años de la pandemia, que luego se ha revertido.

Desde 2010, los delitos anuales han pasado de 48 a 50 por cada 1.000 personas. Además el aumento se puede atribuir por completo a una nueva categoría delictiva: las “estafas informáticas”. Si las excluimos, la tasa de criminalidad habría bajado un 10% desde 2010.”

No hi ha res a objectar en aquestes dades. Als efectes del que pretenc exposar, convé destacar que, com diu l’anterior text, si s’exclouen els delictes informàtics, la taxa de criminalitat no sols no ha augmentat des de 2010 sinó que de fet ha caigut un 10%. Allò que usualment és considerat delicte pel comú, els furts, robatoris, agressions al carrer...disminueix de manera continuada, malgrat la percepció social, que com en molts altres casos es pot considerar força errònia. Cal, però, matisar -sempre convé matisar- i no quedar-se en l’habitual blasme del prejudici popular. La disminució de la taxa de crims no és uniforme. En alguns indrets, augmenta. I si es separen els delictes per categories apareixen detalls rellevants:

Hi ha alguns tipus de delicte que disminueixen: els furts (20%), els robatoris amb força a habitatges, vehicles i establiments (40%) i els de vehicles (50%). Els robatoris amb violència han caigut al 1,2 per mil, la meitat que al 2012 (2,1). Però tota estadística permet lectures divergents: la taxa d’aquesta mena de delictes és molt alta en comparació a altres països de l’entorn. De fet és el doble que a Itàlia o Alemanya.

Altres delictes augmenten. És el cas obvi del tràfic de drogues: 14.391 delictes el 2010, 21.533 el 2024, un 50%. La policia matisa l’augment, també es persegueix més. Molts dels meus alumnes de primer de batxillerat detectarien immediatament la fal·làcia per manca de proves que es comet aquí. La raó de que es detectin i castiguin més casos és que n’hi ha més. I és també el cas de les agressions sexuals: 21.159 delictes el 2024, més del doble que el 2010. Aquest increment del 100% es manté en els casos d’agressió «greu» que segons l’estadística són els que «inclouen penetració». Diria que és el que abans de la darrera i confusa reforma del Codi Penal es tipificava com a violació. El Ministeri de l’Interior opina que aquest increment s’explica en part perquè aquests delictes es denuncien més que abans. Pot ser.

Sense aportar cap dada més el periodista s’afanya a concloure:

Estos datos dicen que el aumento de la población de origen inmigrante —que aumentó un 50% desde 2010— no ha ido acompañado de un estallido de criminalidad. No hay un vínculo evidente entre ambos fenómenos.”

Així doncs, en general, els delictes no augmenten. Però què hi ha de l’altra mantra dels alarmistes i dels xenòfobs, la pretesa inacció policial, judicial i política davant de l’allau de crims que ens assola? Doncs tampoc: al juliol de 2024, a Espanya hi havia 58.937 reclusos. 40.402 espanyols i 18.535 estrangers. Des de 2020 la dada de presos nacionals ha crescut un 2,9% (era de 39.262 persones en 2020) i la d’estrangers un 16% (la xifra era de 15.918 reclusos en 2020) per a un total de 55.180. Ras i curt: tot i que disminueix el nombre del delictes, es tanca més gent. També pot ser que la pressió policial sigui la causa de la disminució. Però no està provat. Seguim l’ensenyament de Sant David Hume i maneguem la noció de causa amb cura.

El que cap lectura benintencionada pot ocultar és que mentre que el 19,14% de la població espanyola és estrangera, el 31,4% dels usuaris dels sistema penitenciari són estrangers. Eludir aquesta dada no servirà per altra cosa que per a donar munició als patriotes. El que cal fer és explicar la dada pensar si hi ha causes sobre les que es pugui actuar. La desproporció relativa entre delinqüents autòctons i importats no és massa exagerada: al voltant de 38 milions d’aborígens produeixen uns 40.000 reclusos, el 0’15% del total mentre que de 9 milions d’estrangers en surten una mica més de 18.000, el 0,20%. És a dir hi ha un percentatge semblant de població reclusa en els dos grups. Però hi ha una diferència important: el creixement: Mentre que en quatre anys els presos espanyols han augmentat un 2,9%, (1.140), en el mateix període les presons espanyoles allotgen 2.617 presos estrangers més, un increment del 16%. I és una diferència molt considerable, un 13,1%, que no es pot explicar només per l’increment de població immigrant. En resum, a Espanya hi ha una tendència a l’increment sostingut de població reclusa especialment intens en la població estrangera.

I aquesta és una dada rellevant. Cal dir-ho: augmenta sobre tot el nombre de convictes estrangers. I tampoc sobra saber que un percentatge elevadíssim d’aquests presoners són magrebins, de fet, marroquins.

El que sembla que està passant: s’està produint una substitució de delinqüents nacionals per estrangers. Més clar encara. Determinades àrees d’activitat delictiva que ja existien quan no havia població immigrant són ara en mans d’estrangers. Sobre tot, naturalment, les de poc valor afegit com els furts, els robatoris violents a particulars i altres d’aquest nivell. És rellevant saber que aquesta substitució no es dona en altres tipus de delictes, com ara les agressions sexuals. Creixen els condemnats espanyols per aquesta mena de crims i disminueixen els estrangers. Tradueixo per als curts de gambals, perdent de nou el temps: no hi ha un allau de moros violant blanques.

Ja fa uns quants anys, un antic membre dels serveis secrets espanyols reconvertit en periodista explicava que algunes activitats delictives que implicaven molta violència estaven passant a mans de delinqüents vinguts de fora. Es referia al grau de brutalitat que són capaços de desplegar els criminals de l’Europa de l’est, inabastable per als chorizos nacionals. Però tot i que aquesta afirmació fos certa, el fenomen no tindria gran rellevància estadística: Espanya no és Mèxic o Guatemala. Els delictes comesos per estrangers són majoritàriament de poca volada. Els estrangers han substituït aquella colla que ens pegava pals quan jo era petit, en l’era daurada d’allò que se’n deia navajeros, quinquis, quillos i altres noms despectius que evidentment tenien un biaix racista, en identificar en bloc, com a gitanos, els pallassos que, brandant unes navalletes birrioses, ens prenien el rellotge -aquella merdeta de Casio que ens havia comprat l’àvia- o els cinc duros que dúiem per comprar-nos gelats. Algun dia explicaré el que els va passar als dos retardats que ho van provar amb mi anys després al carrer Aribau quan em dirigia a la Filmoteca que en aquell temps estava a la Travessera de Gràcia. No cometré l’error que tracto d’explicar: hi havia gitanos que atracaven, però ni de bon tros eren majoria. Suposo que l’analogia amb els fets actuals és prou clara i només hi insistiria si volgués seguir amb l’esforç d’explicar-me de manera més planera per tal de m’entenguessin els tarats que convoquen caceres de magrebins, que no és el cas.

Unes línies més amunt he emprat una qualificació pròpia del llenguatge dels timòcrates del nostre temps, els economistes. He dit delictes de «poc valor afegit». Von Clausewitz digué allò de que la guerra era la continuació de la diplomàcia per altres mitjans. De manera anàloga podem dir que en certa manera la delinqüència és una extensió gairebé inevitable de l’activitat econòmica legal. Si més no en el nostre model turbo-capitalista. I si estirem una mica el raonament veurem que de la mateixa manera que es veuen pocs espanyols asfaltant carreteres o recollint fruita, tampoc en queden gaires en el negoci del crim de baixa qualificació professional. Hi ha manguis -un altre terme de la meva època- marroquins o centro-americans, prenent el lloc dels locals. Però no hi ha persones d’aquestes procedències en l’àmbit dels delictes econòmics de gran volada.

No és una qüestió de raça. Com sempre, és la classe. És la classe, imbècils.....