El racisme a Espanya, 2

 

En les anteriors entrades dedicades a la relació -espúria- entre delinqüència i immigració vaig emprar les dades estadístiques que em van semblar més adients per a reforçar el meu argument, que bàsicament sosté que no hi ha correlació entre aquestes dues variables. En el reportatge de El País que comento s’hi inclouen consideracions que reforcen el que dic. Hi ha, sobre tot a Catalunya, un increment notabilíssim de reclusos estrangers, amb un percentatge desorbitat si el comparem amb el total d’estrangers. I també és un fet que el nombre total de delictes disminueix, tot i augmentar la immigració. Però hi ha més:

“También las fuerzas y cuerpos de seguridad del Estado reproducen patrones discriminatorios. Diversos estudios han documentado la existencia de identificaciones policiales basadas en el perfil racial. Según datos de la FRA, el 52% de las personas negras encuestadas en España afirma haber sido detenida o identificada por la policía únicamente por el hecho de ser negra, una cifra superior a la media europea, situada en el 48%.”

I això ho sabíem fins i tot abans de que ens ho confirmin les estadístiques. Hi ha algú que no entengués el memorable gag inicial de “Torrente, el brazo tonto de la ley”? Un llefiscós personatge, de qui se’ns dona a entendre que és policia, es passeja en cotxe per Madrid i observa tota mena de conductes reprovables amb un somriure als llavis, celebrant la diversió dels joves...fins que veu un immigrant magrebí venent llaunes de cervesa. De tot el que ha vist, és, de llarg, la conducta més innòcua. Però salta del cotxe enfurismat i després d’identificar-se com a policia, agredeix el pobre latero i li pren les cerveses. Estos moros....

Elisa García-España, catedràtica de Dret Penal i Criminologia de la Universitat de Màlaga, de qui es diu que ha investigat extensament el tema, rebutja l’associació:

“Cuando se relaciona migración y delincuencia hay una intención claramente partidista (…) no me cabe la menor duda de que saben que es mentira, o son unos ignorantes de gran categoría. No es debatible”.

La professora García-España atribueix la relació a la propaganda partidista d’extrema dreta. I opina que els seus responsables són o mentiders o extremament ignorants. Jo crec que hi ha una tercera opció, encara més preocupant. Que siguin les dues coses a la vegada. És a dir, que la potència del seu prejudici i la seva estupidesa no els permeti entendre que menteixen. I si no és el seu cas i realment són uns manipuladors tan hàbils, caldria entendre que sí és el dels seus votants.

I afegeix quelcom que no ens costarà d’entendre -i, potser, compartir-: el procès penal, en qualsevol part del món, és selectiu per naturalesa: no s’aplica de forma neutral ni igualitària, sinó que tendeix a centrar-se en determinats grups socials com a principals objectius de control, vigilància i càstig. En aquest marc, els immigrants solen rebre un tracte més sever per part de la policia i la justícia. A aquesta discriminació operativa s’hi afegeixen barreres estructurals, com l’accés limitat a una defensa legal efectiva o la imposició de mesures cautelars més dures, com la presó preventiva.

“Las estadísticas oficiales de delincuencia no reflejan la delincuencia real del país -advierte-. Responden a otros criterios. Las cifras penitenciarias, por ejemplo, no nos dicen tanto sobre quién comete delitos como sobre cuál es la política criminal del Estado”.

Sense dades que donin suport al que diu la professora -tot i que suposo que les té- només podem pensar si ens sembla correcte. No tenim una situació com la dels Estats Units, no hem tingut cap Rodney King ni cap George Floyd. Però sí una Lucrecia Pérez....crec que és una qüestió de freqüència, de quantitat més que de qualitat. Però Marx ja ens deixà ensenyat que l’error dels antics, en concret d’Aristòtil, fou no entendre que una afecta l’altra i a l’inrevés.

La meva experiència m’inclina a estar d’acord si més no en part. Les escasses -no ens enganyem, tenim el menor contacte possible amb immigrants, o, si més no, amb alguna mena d’immigrants- vegades que hi estem ens donen prou indicis al respecte. Un exemple, de primera mà: grups de joves es diverteixen a una plaça de Gràcia. Alguns beuen alcohol, activitat prohibida a Barcelona. La guàrdia municipal s’hi atansa i tria a qui demanar identificació. A l’únic jove que no és caucàsic que està en un dels grups que, oh sorpresa, no està bevent. El noi és filipí, resident legal i estudiant de batxillerat. És l’únic que no és blanc. La meva implicació en l’afer es limità a redactar el plec de descàrrec de la sanció imposada a un dels nois blancs que es va encarar amb la policia i els va retreure el seu criteri de selecció. Acceptava d’antuvi que era impossible que l’ajuntament retirés la denúncia i que el recurs als tribunals seria llarg i incert. Per tant, l’únic consol al meu abast fou redactar un recurs ferotge, incloent observacions sarcàstiques sobre la deplorable sintaxi i ortografia de la denúncia, una curta però insultant explicació sobre el concepte d’ètnia i el significat del terme caucàsic i altres perles que assolien la fita: l’escrit de descàrrec era molt més punible que l’innocent, honorable, nobilíssim enfrontament verbal d’un noi amb la policia. Com que encara no era idiota del tot, la sintaxi i la terminologia emprades feia improbable que els funcionaris de l’ajuntament entenguessin -de fet llegissin- l’escrit. Un cop desestimat el recurs, vaig pagar els 50 euros de multa -50% de descompte per pagament ràpid-. Els pares ens hem de fer càrrec de les pífies dels nens.

CODA: Si n’és de fàcil mentir, manipular. La foto que encapçala aquesta entrada no mostra delinqüents, sinó nois que acaben de ser capturats per la policia un cop han saltat la tanca de Melilla. No han fet res. O encara no ha fet res, no han tingut temps. Però l’he retallada d’un article sobre delinqüència i immigració.