El cas espanyol és, com en tants altres aspectes, singular. Segons l’articulista, el denominat «racisme científic» dels segles XVIII i XIX no tingué gairebé implantació a Espanya. Cert. És una conseqüència positiva, una de les poques, d’una llarga i nefasta tradició, l’aïllament de la cultura espanyola, la seva separació de l’esdevenir cultural, filosòfic i científic europeu1. Tanmateix, aquesta peculiaritat no lliura Espanya de la general aversió pels altres. L’autor de l’article que comento cita Antumi Toasijé, historiador i autor de Memoria negra: retratos de figuras afro de la historia de España (Universitat de Granada, 2023), segons el qual:
“El odio racial español adoptó sobre todo un carácter religioso: La idea de limpieza de sangre estuvo muy presente. Se decía que ciertos pueblos habían sido maldecidos por Dios. Era un racismo de orden ético y moral, que asumía la inferioridad espiritual de algunos colectivos”.
No es pot dubtar de la veritat d’una part de la tesi. L’odi cap a jueus, musulmans, gitanos...és una invariant en la història d’Espanya. Discrepo de l’adjectiu «racial» per dos motius, la precisió terminològica i el rigor cronològic, sense els quals el pas de la Res Gestae, d’allò que passà, a la Res gestarum, el relat que descriu, organitza i interpreta els fets, esdevé impossible. I així esdevé també inabastable acomplir la definició d’Història que el pare de la ciència històrica a Alemanya, Leopold Von Ranke, proposà: explicar «wie es eigentlich gewesen», com fou de fet, com fou realment. Insisteixo en el que ja vaig intentar explicar en l’anterior entrada. l’actitud hispànica envers aquestes minories és aberrant, vomitiva, però no «racista» en un sentit estricte. L’expressió racismo de orden ético y moral és imprecisa, per no dir inexacta, falsa. El racisme és una doctrina moderna que té com a objectiu fonamentar de manera pretesament científica un fenomen anterior. Repeteixo: l’odi és sempre anterior.
Una reflexió que en mereixi el nom ha d’incloure els possibles arguments que puguin contradir o si més no matisar la tesi que es pretén defensar o demostrar. Així, cal prestar atenció a les veus qualificades que identifiquen la rabiosa persecució hispànica de les minories ètniques amb el racisme. Fa uns quants anys una gran part de la historiografia espanyola va saltar com una molla a rebatre el llibre Origins of the Inquisition in Fifteenth Century Spain (NYRB Collections, New York, 2001) de Benzion Netanyahu, especialment la tesi segons la qual la persecució dels jueus per part dels Reis Catòlics consistí bàsicament en el que avui consideraríem una neteja ètnica de manual. Provaré de no caure en els vicis que cometen tant Netanyahu com els seus detractors. I caldrà també aparcar, si es pot, una primera reticència que pot produir la notícia sobre els postulats polítics del professor Netanyahu, un sionista radical de dretes partidari declarat de l’Eretz Israel i, per tant, de la deportació massiva dels àrabs de Palestina i oblidar també els seus articles d’una xenofòbia galopant al diari Hayarden. Tot i així, i per molt objectiu -si objectiu sembla massa ambiciós, diguem imparcial- que vulgui ser, o precisament per provar de ser-ho, sí sembla rellevant recordar que aquests repulsius articles s’escriuen en la mateixa època en que es vomiten els exabruptes antisemites a publicacions com Der Stürmer, signades per tarats com Julius Streicher. Tampoc puc deixar de recordar que Netanyahu (nom de ploma i guerra, es deia Benzion Mileikowsky) militava a l’organització de Vladímir Yevgénievich Jabotinsky qui, malgrat el seu sionisme radical, fou capaç d’arribar a un acord secret amb Simon Petliura, màxim dirigent de l’exèrcit nacionalista ucrainà, responsable de brutals pogroms, per a lluitar contra els bolxevics...També haurem de fer abstracció del fet que el segon fill del professor Netanyahu és l’execrable Bibi Netanyahu, el responsable de l’actual massacre de Gaza. No farem els pares responsables del que fan els fills...o no del tot.
Les principals objeccions dels historiadors espanyols també han de ser revisades amb cura. Moltes d’elles supuren un ressentiment patriòtic de cristiano viejo que fa ferum. Convé limitar l’escrutini a les (més) racionals. Així, encerta per exemple Antonio Domínguez Ortiz2 en observar el desigual tractament de les fonts que fa Netanyahu. Al costat d’una minuciosa i rigorosa anàlisi de totes les fonts que convenen a la seva tesi, es troba una omissió prou clamorosa d’aquelles que podrien contradir-la. I algunes són de molt pes, per no dir imprescindibles. A l’oblit de fonts que no concorden amb les seves tesis, cal afegir alguns altres defectes que no són merament metodològics, com ara l’exageració del nombre de víctimes del Sant Ofici, la confusió sobre el seu caràcter, més religiós que polític, o l’afirmació de la popularitat de la Inquisició, més que discutible.
Dit això, el que sosté Netanyahu és, en un determinat i essencial aspecte, cert. S’odiava els jueus, els moros, els gitanos, de manera general i intensa3. El que no existia era una justificació racista, per la senzilla raó de que el concepte encara no s’havia inventat. O, si més no, encara no era socialment i política operatiu. Crec que el més aproximat a la veritat seria dir que aquest sentiment difús i estès en totes les capes de la societat espanyola no tenia encara una fonamentació racional, una base teòrica. El racisme serà la doctrina que aporti aquesta base que ja no tindrà arrels religioses. Serà la confirmació que algú podia necessitar. I aportarà, a més un avantatge molt notable. Estalviar la construcció de relats justificadors per a cada cas. Amb el concepte de raça, els occidentals sabem que podem sotmetre o destruir tots els pobles que no són nosaltres. Serà el còmode trajecte cap al retorn a l’origen, a la tribu. Els que no són com nosaltres no són humans.
1. La «tibetanització» que, segons digué Ortega, patí la cultura espanyola després de la Guerra Civil no fou la primera ocasió en que es produïa la clausura cultural. I potser a un lector jove li pot semblar una exageració però són fenòmens reals i amb conseqüències devastadores i de llarga durada. Quan estudiava -és un dir- a la Facultat de Filosofia de la Universitat de Barcelona als anys vuitanta, la facultat comptava amb un Departament de Metafísica compost en la seva majoria per tomistes. No neotomistes a l’estil de Maritain, no, tomistes, seguidors de Sant Tomàs. Recordo, als anys 80 del segle passat. Aquesta exhibició d’anacronisme delirant procurava moments de diversió molt celebrats. Assistir, estupefactes, a una diatriba plena d’insults per part del catedràtic, el tal Canals contra...Duns Scot! O escoltar a classe un dels seus sequaços, un perla que crec que es deia Forment que vociferava alteradíssim quan l’alumnat reia mentre ell anotava a la pissarra l’escala dels éssers angèlics: «Esto es una verdad cómo un puño!»....en una facultat de Filosofia....
2. Domínguez Ortiz, Antonio: Revista de la Inquisición, 1999, 8: 275-346
3. I ja posats, a qualsevol foraster. Només cal revisar el que les fonts ens mostren sobre l’odi brutal que han despertat sempre a Catalunya els gavatxos....
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada