Educació i Església. 1

 

Un diari assegurava fa uns dies, i cito, que: «El pederasta dels Maristes entra a la presó set anys després de ser denunciat». La pregunta que em ve al cap, immediata, és: quin d’ells?

I efectivament, gent del barri corrobora el que tothom sospitava, per no dir sabia, des de fa tants anys: que aquest col·legi, com tants altres col·legis catòlics, ha acollit una col·lecció inacabable d’això que tant gràficament es diu en espanyol asaltacunas¹. Quan vaig veure l’estimable Spotlight, escrita i dirigida per Tom McCarthy, doble Oscar a millor guió original i direcció, em va grinyolar una mica precisament això. Tot i que la pel·lícula formula un al·legat duríssim contra la repulsiva -i reiterada ad nauseam- comissió d’abusos sexuals al si de l’església catòlica, adopta un punt de vista que, potser de manera involuntària, frega la beateria més sorprenent. Alguna cosa com «Oh, no pot ser, quin escàndol...!» És cert que aquesta falsa sorpresa s’inclou en la pel·lícula, que toca el problema de la hipocresia, de l’ocultació. Però es va estrenar en 2015....i fins aleshores...?

Potser aquí som menys ingenus, o més descastats. Si més no jo vaig créixer sentint relats d’amics i coneguts -i de vegades de llurs pares- que referien, entre el fàstic i el sarcasme, les innumerables exhibicions de la immunda tendència a la pederàstia del clergat a càrrec de l’educació dels nens i nenes espanyols. Dels abusos de tota mena que cometien els que els «xaves» de Barcelona com jo denominàvem «hermanos» (pronunciat «armanus»)². Dit altrament: tothom ho sabia i en parlava. Potser no s’esperava obtenir mai cap mena de reparació, ni de càstig per als culpables. Sense menystenir el perjudici esgarrifós que havien sofert tants nens a mans d’aquells tarats, una gran part de la societat espanyola i catalana ja havia decidit. No es tindria tracte amb aquesta colla de degenerats.

Aquest lamentable tema se’m fa present en reflexionar sobre una de les interessantíssimes ponències que es van poder escoltar en el recent congrés organitzat per la Fundació Episteme i OCRE el passat 26 de novembre. Es pot veure aquí: És possible una revolució científica en l'educació?/ La intervenció va tocar de passada un dels fenòmens més greus que s’han pogut observar en l’educació espanyola dels darrers 40 anys. Des dels principis dels anys noranta, gairebé cada cop que es produeix un canvi en el govern es promulga una nova llei d’educació. És cert que hi ha una -justificada, no ho negaré- queixa unànime pel fet. Ara bé, s’interpreta amb una -no sé si voluntària- distorsió. Totes aquestes lleis, amb la possible excepció de la única que no va arribar ni tan sols a aplicar-se, la LOCE, apunten en la mateixa direcció. I les úniques diferències substancials entre les lleis del PP i les del PSOE són dues: l’estatut de la matèria de religió -si s’avalua, si té assignatura alternativa, etc- i quants diners s’embutxaca la patronal de l’ensenyament concertat, on encara té una presència molt rellevant Ai las! la Santa Mare Església amb els seus libidinosos membres³.

 1. La RAE no recull el terme, malament.

2. Vaig saber que era un xava gràcies a la meva professora de català al COU, que era molt jove i molt progre, cistell, mocador palestí, tot l’aparell, que em mirava amb una barreja de menyspreu, diversió i simpatia (ja sé que és una combinació un tant improbable) i em deia: «mira que ets xava»... Ai, Eulàlia, si arribo a tenir dos anys més hauríem vist.....

3. L’acudit és involuntari.