Educacio i Església, 2

En el tardofranquisme, si es podia, s’evitava discretament el tracte amb l’església. Gairebé tothom que havia passat per la piconadora de l’ensenyament religiós en conservava un record ominós, quan no un trauma, com darrerament s’ha tornat a evidenciar. Es superava com la resta d’atrocitats per les quals hom havia passat. Encara que en els darrers anys de la dictadura la pressió del nacionalcatolicisme potser havia minvat, hom seguia la tradició suposo que per precaució. Es mantenia una relació purament social amb la santa mare església. Dit altrament, hom anava als bateigs, comunions, casaments i funerals de rigor i es mantenia callat, discret, sense orar, sense participar de la litúrgia. Fins i tot en casos com el de la meva família, que explicaré en una propera entrada. Llevat de la meva àvia, catòlica fervent, practicàvem un laïcisme discret que ocultava un anticlericalisme profund, convençut, amb motiu. Amb motius, amb raons.

Vaig anar a un col·legi laic, la meva experiència al si de la religió oficial és breu, diria que pràcticament inexistent. Si més no en el sentit d’una vivència directa. Se’ns impartia la preceptiva classe de religió i, a més, la majoria feia la primera comunió en una ocasió organitzada per l’escola i oportunament reflectida al rebut del mes de juny. Jo només vaig fer la primera comunió, com gran part dels membres de la meva generació. Potser caldria dir que fèiem la darrera comunió, més concebuda com a tràmit social que no pas com a alguna iniciació a cap forma de vida espiritual. Assistíem a unes sessions de catequesi i uns assaigs patètics. Ens feien un vestit a mida, en el meu cas l’únic que mai he tingut. Em vaig salvar de la degradació estètica suprema perquè els meus pares em van pagar una americana i uns pantalons -curts, horror- confeccionats per un sastre i em van evitar el paperot d’anar disfressat de mariner. Un signe d’aquells temps: sortia millor de preu fer-se el vestit a mida que comprar-lo «de confecció», com es deia aleshores, no ens penséssim que érem uns potentats..... I després de la cerimònia hi havia un dinar de festa i ens queien alguns regals molt cobejats. El rellotge de polsera era un dels hits més celebrats. Érem uns talossos de primera.

De fet, la meva experiència religiosa va durar uns tres minuts. El darrer dia de catequesi el pare Bosch, home amabilíssim i cordial -un no sap mai si això podia indicar una altra cosa, era un capellà....- ens va explicar que abans de combregar calia confessar-se. El bon home va provar d’explicar el sagrament i les seves virtuts de la manera més suau possible a una colla de babaus d’entre 6 i 7 anys. El moment culminat, l’apoteosi teològica del seu discurs, fou l’explicació de la noció de pecat. Per no carregar les tintes es va dedicar a fer una llista dels pecats que podríem haver comès. Barallar-se amb els germans, desobeir els pares, portar-se malament a l’escola, no fer els deures... aquella llista de nimietats amb la qual el pare Bosch volia tranquil·litzar-nos va produir l’efecte exactament contrari. Recordo l’intercanvi de mirades amb el meu amic Guillermo, la cara del qual deia el mateix que devia dir la meva: «Hòstia, els tinc tots!». Ja fos per experiència prèvia o per pura constatació empírica, mossèn Bosch copsà el trastorn col·lectiu que acabava de provocar. Era capellà, però no imbècil. I ens va indicar el camí de sortida amb unes amables instruccions. Passaríem un per un i li diríem a cau d’orella els nostres pecats. En cas de no saber què dir, valdria amb un «no me’n recordo», ens absoldria i podríem baixar al pati on, efectivament, varem comprovar que llevat d’algun masoquista vocacional, la resta havíem perdut la memòria de camí al confessionari. En uns segons havíem passat de la innocència del bon sauvage a la consciència de la culpabilitat del pecador, al Non posse non peccare agustinià i d’aquí, al fariseisme més plàcid del catolicisme. Ràpid i gairebé indolor. Avantatges d’anar a una escola laica -a Barcelona encara es diu així- «de pago».