La relectura, tan atenta com m’ha estat possible, de Veritat i mètode de Hans Georg Gadamer, sobre la qual voldria aportar, en properes entrades, alguna reflexió, ha coincidit en el temps amb la possibilitat recuperada d’escoltar música en viu. Hi ha una relació entre la defensa que fa Gadamer de la filosofia com a diàleg amb la tradició i la música de la qual he pogut gaudir, el Jazz.
L’edició del festival de Jazz de Barcelona d’enguany ens ha permès assistir a actuacions de gran nivell. Ja vaig comentar l’esplèndid concert del mític quartet encapçalat pel saxophone colossus Joshua Redman: un moment de bellesa. I uns dies després, passo dues estones més de veritable gaudi estètic en els concerts de Steve Coleman d’una banda i de Paquito D’Rivera amb Chucho Valdés de l’altra. En companyia del mio fratello Cèsar, a qui dec la meva introducció al Jazz, assisteixo a l’impressionant actuació de Steve Coleman & Five Elements, al conservatori del Liceu. Es pot tenir una percepció ajustada del que fan, aquí:
D’entrada em sorprèn que s’omplís. No és un música «fàcil» i conforta saber que hi ha uns quants residents a Barcelona -descomptant els snobs que sempre hi ha als concerts de Jazz i que van pagar el preu d’avorrir-se mortalment, espero- als quals els agrada la bona música. No havia escoltat massa el grup, però el criteri del meu amic Cèsar és garantia de sobres. El plantejament de Coleman transcendeix el clàssic gig en el qual els combos de jazz van presentant temes en els quals s’inclouen els corresponents solos. Molts dels millors discos de la història del Jazz són enregistraments de concerts o de gires on els artistes arriben a moments d’inspiració màxima. Però també és cert que com en qualsevol altra fórmula artística es pot produir una certa tendència a la mecanització, a la substitució dels solos inspirats, complets, per aparicions un tant burocràtiques. Steve Coleman i el seu grup van tocar sis o set temes en gairebé dues hores. Impulsats per la base rítmica omnipresent, poderosa i subtil, de Rich Brown al baix de sis cordes i d’un dels millors bateries que he vist en anys, Sean Rickman, l’inusual formació, Steve Coleman, a l’alto, Jonathan Finlayson a la trompeta i Koyaki a la veu, van desenvolupar unes intervencions solistes mil·limetrades, rigoroses, d’un virtuosisme excels supeditat sempre al tot de la peça. No són solos a l’ús, per anar fent, per sortir del pas. Inspiració, sigui el que sigui, sí. Però també reflexió, treball. En la música del grup es percep una veritable superació de la tradició, per absorció de la mateixa. Enlloc de la pretensiositat cursi amb la qual tant artista ens avorreix amb una suposada –i banal- transgressió que menysprea la tradició de la qual inevitablement deriva allò que practica, la música de Steve Coleman suposa, en la seva radical contemporaneïtat, la història del Jazz, suposa el Bop, el retorn a Àfrica, l’exploració del Free jazz. Integra i supera, en el sentit hegelià del terme, tots aquest moments. Si més no, en 2022, el Jazz no s’ha mort. O no l’han matat, encara. En qualsevol cas, nosaltres varem sortir del concert plens, satisfets. Dues hores de música real, poderosa, un regal en els temps que ens ha tocat viure.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada