Persones admirables. Altres, no tant

 

 En honor d'Antonio Gasset

Un dels escassos moments de diversió que m’ha proporcionat la televisió en molt anys ha estat el programa «Días de Cine». Això, naturalment, quan el podia localitzar, atesa la incomprensible mania de TVE de canviar constantment el dia i l’hora d’emissió. Algú imagina el televident francès buscant amunt i avall on donaven aquella setmana Apostrophes? Tot i que encara provo de veure el programa, el cert és que no ha estat el mateix des de la defenestració de l’ínclit i enyorat Antonio Gasset. En aquests dies que hom assisteix a la glorificació de Carlos Boyero com a divinitat de la crítica convé recordar la figura de Gasset, que demostrava que es pot ser dur, immisericorde, sarcàstic, corrosiu, sense dir una paraula més llarga que l’altra. Gasset mantenia un to elegant, irònic, no deia barbaritats, ni paraulotes, sense deixar de ser despietat, oportunament despietat, amb tanta ximpleria com se’ns presenta en forma de pel·lícula. I sobre tot, no es donava to. Així es diu en català, de manera elegant, allò tan «castizo» del «darse pisto» que es diu en castellà. Trobo admirable com Boyero es feia respectar: assistia al Festival de Cannes amb les despeses pagades a l’Hotel Martínez, comme il faut, i menjava -i bevia- com un mariscal, no com ara, que sis o set crítics de mitjans diversos han de compartir un Airbnb pollós pagant-s’ho de la seva butxaca. Però els seus articles, les seves crítiques, molt encertades en nombroses ocasions, destil·laven, a banda d’un cert to barroer que em sobrava, un aire de supèrbia molt pesat. I aquesta tendència ja és prou insofrible en els cineastes com per que els crítics també hi caiguin.

Precisament en un dels darrers «Días de cine» que he pogut veure, vaig escoltar admirat com un director explicava les virtuts de la seva obra. Deia, convençut, saberut, que havia provat de narrar una història local perquè així pogués esdevenir universal. O sigui, ha tornat a descobrir les Amèriques...genial. Hi ha alguna narració literària o cinematogràfica que puguem considerar artística que no sigui, a la vegada, local i universal? Allò que narra Homer en la Ilíada no és una narració «local»? Una colla de reietons més aviat pallussos i força brètols que li fan la guerra a un altre per un assumpte de banyes. És precisament la literatura -o el cinema- la que eleva uns fets perfectament locals a narració universal. És només un exemple de la pretensiositat amb que molts directors -i molts escriptors -parlen de llurs obres. Una cosa és que calgui fer la inevitable promoció del producte i l’altra aquesta verbositat embafadora amb la qual els autors ens expliquen llurs obres.

Potser és un cas extrem, però prefereixo l’actitud que prenia Patrick Süskind: és autor d’uns pocs llibres, senyal de que només escriu allò que no pot no escriure, conducta que trobo molt d’agrair. Arrel de l’èxit de Das Parfum¹, es veié obligat a concedir entrevistes, cosa que no feia ni ha fet després. A la pregunta clàssica -i ximple- que demana una mena de resum del llibre, Süskind responia indefectiblement que li havia costat prop de dues-centes pàgines explicar la història. Si es volia saber «de què anava» el llibre el que calia fer era llegir-lo. Naturalment, podria ser una memorable mostra de publicitat més subtil que la majoria de campanyes a l’ús. O una demostració de coqueteria del nivell de la de Howard Hawks, que deia, sardònic, que li agradaven molt els francesos perquè veien en les seves pel·lícules coses que ell no sabia que hi eren, o el cas suprem, John Ford, quan va dir que no s’havia adonat de l’estructura circular de The searchers, inclòs el fet que l’escena inicial i la final són simètriques.

1. Diogenes, Zürich 1985. Traducció espanyola a Seix Barral, 1985. Per estar a l’alçada dels temps recordaré que hi ha una notable adaptació al cinema, Perfume: The Story of a Murderer a carrec de Tom Tykwer, del 2006. Per als qui visquin a Barcelona, la pel·lícula té un encant afegit. Veure la plaça major del Poble Espanyol convertida en la plaça de la vila provençal de Gras, o el recondit jardí del laberint d''Horta en un palau senyorial del segle XVIII.