Ara que el govern central vol fer una nova reforma de la selectivitat seria bo recordar algunes coses. Tot i que faci tants anys que dura, no deixa de sorprendre que la defensa de la selectivitat (PAAU, PAU, EBAU, EVAU, com es digui ara) hagi esdevingut una causa irrenunciable del progressisme educatiu. Una llei franquista la imposà com a procediment de selecció de l’alumnat universitari. Abans de la reforma franquista del batxillerat, els alumnes espanyols se sotmetien a un «revàlida», un examen final semblant al que segueix vigent en les ominoses dictadures de la república francesa, italiana o alemanya. Però en algun moment el pensament -per dir-ho d’alguna manera- educatiu «d’esquerres» nacional va decidir que fer exàmens en general i un al final de batxillerat en particular era de «fachas». Ho escric com ho diuen, en aquest abús de l’acusació de feixisme a tothom que no estigui d’acord amb la pedagogia en boga, tan rematadament irracionalista.
És cert que durant un temps aquest procediment selectiu va mantenir un certa dignitat. Els estudiants havien d’escoltar una conferència i llegir un text i els havien de resumir i comentar. Era una prova general prou sensata. Després es feien exàmens que podien ser de tot el programa, però es se’n reduïa el número a través d’un sorteig. I, en general, el que s’hi preguntava era prou coherent amb allò que s’havia impartit durant el batxillerat, essencialment durant el COU. Un alumne amb bones qualificacions al batxillerat superava la selectivitat sense problemes.
Però en consonància amb la resta del sistema educatiu, la selectivitat no ha fet més que degenerar. Matèries suprimides, afegides, exàmens sense relació amb el programa, suma de puntuacions equivocades, exàmens que preguntaven una cosa en la versió catalana i la contrària en la castellana.... Un munt d’amenitats per a passar distret el mes de juny.
Parlaré només del cas de la Història de la Filosofia, Cal saber, per qui no conegui el negoci, que cada matèria a avaluar tenia un «coordinador» únic responsable de la prova. Perill. En el cas de la Història de la Filosofia la cosa va anar bé durant molt anys perquè regia un cert consens. Es demanava una opció de «tema» i una de comentari de text i es publicava a principis de curs una indicació sobre els temes a estudiar preferentment. És a dir, s’entenia que calia delimitar d’una manera o altra el camp d’estudi i, sobre tot, que una prova de comentari de text és un prova difícil. Sempre que s’entengui en què consisteix i no s’accepti el que sol passar, la confusió entre un comentari de text i un pretext per a un comentari1, del tipus «no tinc ni la més remota idea del que diu aquí però em sé un munt de coses d’aquest autor».... Molts alumnes són incapaços de superar-la però en canvi podien fer una examen més que digne presentant una exposició com, per cert, es demana en les proves finals de batxillerat a Itàlia o França. Però no. També aquí havia d’imposar-se la innovació, la pedagogia. I el primer pas fou nomenar algun indocumentat com a coordinador, Esplèndid. Provaré d’explicar-ne el resultat.
1. Aquest és un fenomen ben curiós, que va més enllà de les aules. Recordo les cares d’estar a punt de patir una isquèmia cerebral d’alguns aspirants a professor de Filosofia quan, en la prova pràctica d’unes oposicions, el tribunal, amb una excel·lent mala llet, va lliurar dos textos per a comentari...sense dir el nom dels autors... I mirin que estava clar, Aristòtil i Heidegger,
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada