Fenomenologia del gimnàs 6

 

Ja vaig advertir de la perillositat d’assistir a classes de preparació física dirigides per ex-esportistes. I és un consell que val arreu. El món de les arts marcials no és una excepció. En la dècada dels 90, la revista Black Belt va publicar un article titulat «Warming up, practical or political?» on es comentava el nefast costum d’alguns instructors d’exhibir la seva excelsa forma física, ja a l’hora de dirigir un escalfament, a costa de la salut dels alumnes als qual s’obliga a fer exercicis de dificultat màxima. En el meu cas, per exemple, un «escalfament» dirigit per un babau ple de músculs en l’inici d’un curs a Alacant em va costar, a banda de perdre’m les lliçons del mestre加瀬太地(Kase Taiji), tres mesos de coixesa.

Durant un temps vaig haver d’assistir a «classes» d’educació física impartides pels propietaris dels gimnasos on anava a aprendre Karate. Dic «havia» d’assistir perquè eren classes incloses en la quota i a veure qui era el guapo que li deia a la meva mare que no volia anar a una classe que estava pagada...

Alguns d’aquests «professors» que vaig patir eren culturistes, tribu de la qual parlaré més endavant. El primer era un tal Enrique T. les aventures del qual donen per a un sainet que algun dia explicaré. El segon era l’enyorat Mateu P. Val a dir que donava unes classes més decents que obeïen al seu capteniment jovial, la seva bonhomia. Mateu donava les classes vestit de carrer, recolzat en una espatllera i -impensable avui- un puret Rossli gairebé sembre, no sempre, apagat, als llavis. Però tenia un cert talent pedagògic. Una tarda que ens estava sotmetent a una de les seves sessions de tortura a la sala de pesos, va aparèixer, mig despullat, un dels culturistes més grandots del club que li digué a crits: «Mateo, que quiero hacer bíceps!». L’al·ludit, enlloc d’engegar-lo per maleducat, li donà les instruccions oportunes. La resposta del brètol, en una exhibició de manca de respecte absoluta per al qui sap, pròpia, com és habitual, d’un absolut ignorant, fou alguna cosa com: «Pero no es mejor, bla, bla...?». Mateu, traient-se el puret de la boca, es limità a respondre «Vale». Uns dies després torna a aparèixer el bèstia amb un braç embenat i diu: «Mateo, que me he roto el bíceps...». Mateu, es tornà a treure el cigar de la boca i respongué amb un concís, exacte, genial: «Ya». Un exemple majestuós d’un principi pedagògic veritablement rellevant que resumiré, en honor del gran Mateu P., amb la màxima concisió: «Deixa que la caguin».