Fenomenologia del gimnàs, 4

 

Des dels 13 anys fins ara mateix he seguit acudint a gimnasos: públics i privats, de grans instal·lacions o minúsculs, nets, bruts i brutíssims. En resum podem dir que han desaparegut els petits i atrotinats gimnasos de barri (m’abstinc de comentar l’estat dels llocs on he anat a fer veure que jugava al futbol: el seu estat era tan lamentable com la pràctica mateixa i el personal que hi assistia). Han estat substituïts per complexos esportius més luxosos. El canvi té una certa base social: l’assistència a aquesta mena de locals ha experimentat una evolució: fa uns anys es donava en sectors socials més humils o, directament, més lumpen. Arrel de la difusió de l’obsessió neuròtica nord-americana per la preparació física, el fet d’acudir regularment a un gimnàs ha esdevingut un signe de distinció. I la imitació ha estat força ajustada. S’ha reproduït fins i tot la paradoxa de la coexistència de dos grups aparentment antagònics, els fanàtics de la condició física i els grassos irredempts. I la paradoxa resulta evident des del mateix moment en el qual s’entra en un gimnàs. Gran part dels seus clients pertanyen al segon grup i volen ingressar en el primer. Hom suposa que es sotmeten a les modalitats de tortura que es posen a llur disposició, amb diversos graus de sofisticació, per assolir el canvi. I no ho fan mai. D’altra banda, les nostres autoritats, amb la seva habitual perspicàcia, ens bombardegen amb missatges perfectament contradictoris. Ens donen la tabarra amb la necessitat de menjar saludablement i fer exercici i de l’altre ens exigeixen respecte per la «diversitat» estètica, és a dir, pels grassos. No funciona.

Quan jo era petit, la gent «bé» feia esport en clubs, molts d’ells dedicats al tennis, que va tenir un èxit social notable. Òbviament no em refereixo als clubs esportius de tota la vida, on es practicaven -i es practiquen- esports d’equips de caire competitiu, amb un públic molt més heterogeni. En el cas català, per exemple, es dona el notable fenomen d’haver assolit un nivell competitiu de talla mundial sobre la base de l’activitat de clubs d’abast poc més que comarcal. Recordo que un amic italià no es creia que el total de practicants de waterpolo a Espanya no arribava als 3000, contant infantils, agrupats en uns pocs clubs privats que es concentraven gairebé tots en tres comarques, com en el cas anàleg de l’hoquei.

Ara, com deia, un must de la pijeria local és anar al gimnàs. Algunes de les afirmacions que seguiran, tot i que des d’un punt de vista lògic no són més que generalitzacions -i algunes abusives-, tenen una certa base empírica. O com es diu avui en dia, hi ha una base de dades important al darrere (Com si això volgués dir res).