Fenomenologia del gimnàs 5

Arribo al que m’interessa comentar, l’aspecte etnogràfic. Les instal·lacions esportives i en concret els gimnasos són l’escenari de conductes si més no curioses. De fet, la paraula que em ballava pel cap era psicopatològiques. No hem d’oblidar que una gran part dels seus usuaris hi són però preferirien no ser-hi. Qui no ha vist o llegit el típic «reportatge» sobre l’increment de matriculacions a principis d’any o just abans de l’estiu? Inscriure’s a un gimnàs forma part d’aquell ritual dels bons propòsits de cap d’any o de la constatació derrotada de que, un any més, el nostre aspecte en vestit de bany serà deplorable. Hi ha dades fefaents, objectives, d’aquests increments. Però aquesta és població flotant. Sempre hi és però no és la mateixa. De tota edat i condició, arriben, amb aire submís i un cert desajustament en la indumentària -no duen cap peça adequada o van sobre-equipats- i miren cohibits els habituals que pul·lulen amb aires olímpics. Els més sensats es posen en mans dels monitors que els donen, amb un desinterès només justificat per l’exigua paga que reben, unes «rutines» d’exercicis que, en el millor dels casos, són innòcues. Ningú gosa dir-los mai que el primer que cal fer per aprimar-se és deixar d’afartar-se com a lladres o que agitant un pes de 2 quilograms obtindran la massa muscular d’una gamba. Hi ha un altre grup, els retornats a la fe, que desenterren allò que creuen recordar de seus anteriors intents atlètics. Veure’ls em recorda com de nociu per a la salut pot arribar a ser l’exercici.

Cal aturar-se un moment en el tema de la indumentària. D’haver conegut el fenomen, el professor Teufelsdröckh hauria ampliat notablement la seva doctrina del vestit¹. Convindríem en què el criteri que hauria de dirigir l’elecció de la roba que ens posem per fer exercici hauria de ser la comoditat i la llibertat de moviments. No ho és, o no és el dominant. A banda dels seguidors de la moda, en aquest cas de roba esportiva, que en el seu exercici habitual de manca de gust², es posen el que els manen per estrambòtic que resulti, en aquest ambient regeixen altres criteris no estrictament ergonòmics. I en consonància amb la polarització gairebé dialèctica ja esmentada entre atlètics i obesos, tenim dos extrems: l’exhibicionisme més saltataulells (més «hortera») i el pudor més cursi. He defensat en ocasions prèvies (com en aquesta) que la noció de Kitsch usual en la literatura sobre estètica inclou dues varietats que poden presentar-se com a antagòniques. Hi ha qui acudeix al gimnàs mig despullat i qui porta denses i successives capes de roba incloent detalls francament risibles o tendres, segons es miri, com ara el jersei oportunament lligat a la cintura per tractar de minimitzar la presència d’un cul francament massiu. La nota predominant, però, és l’absència de gust més radical, tant radical que supera la distinció entre bells i lletjos. Ho diré de la manera més educada que em serà possible. Entre els i les qui s’exhibeixen n’hi ha que s’haurien de canviar de bàndol.

1. L’única incursió literària de Thomas Carlyle fou Sartor Resartus (Quelcom així com El sastre apedaçat, que narra els esforços d’un editor per a posar en ordre l’obra d’un filosof alemany, el professor Teufelsdröckh, que ha compost una Filosofia del vestit. No és la menor de les amenitats del llibre el fet de que l’obra en qüestió no existeixi...

2. Com diu Gadamer, el contrari del bon gust no és el mal gust, és l’absència de gust:

“Por lo tanto el concepto del «mal gusto» no es en origen el fenómeno contrario al «buen gusto». Al contrario, su opuesto es «no tener gusto». El buen gusto es una sensibilidad que evita tan naturalmente lo chocante que su reacción resulta completamente incomprensible para el que carece de gusto.” (Verdad y método, I p.68)

Perquè el gust inclou l’estil, entès com la distància entre el punt de vista propi i la moda:

“Frente a esto, el fenómeno del gusto debe determinarse como una capacidad de discernimiento espiritual. Es verdad que el gusto se ocupa también de este género de comunidad pero no está sometido a ella; al contrario, el buen gusto se caracteriza precisamente porque sabe adaptarse a la línea del gusto que representa cada moda, o, a la inversa, que sabe adaptar las exigencias de la moda al propio buen gusto. Por eso forma parte también del concepto del gusto el mantener la mesura dentro de la moda, el no seguir a ciegas sus exigencias cambiantes y el mantener siempre en acción el propio juicio. Uno mantiene su «estilo», esto es, refiere las exigencias de la moda a un todo que conserva el punto de vista del propio gusto y sólo adopta lo que cabe en él y tal como quepa en él.” (Ibid. p.69)