Tenim molta més notícia de Nícies, sobre tot la que ens ofereix Tucídides. De família prominent, aristocràtica, Nícies es feu milionari amb un dels negocis més repulsius que s’han inventat, els subcontractes. Llogava les seves quadrilles d’esclaus per a les grans obres d’Atenes, i s’embutxacava en cada jugada una sucosa propina d’uns quants milionets. Acabat el negoci, amb la consciència ben tranquil·la, ja era lliure per tornar a casa a dedicar les seves oracions i ofrenes al Déus i avantpassats. Feia els àpats amb una llista dels seus avantpassats i anava ratllant el nom d’un avantpassat a cada mos i d’una avantpassada a cada glop. Una curiositat sociològica de l’Atenes dels segles V i IV AC, si més no des de la nostra perspectiva: el sector popular era majoritàriament pietós però l’elit social, marcadament reaccionària era, tot i mantenir les aparences, pràcticament atea. Sobre aquesta sorprenent, o potser no tant, inversió en l’ordre de la creença religiosa, una massa popular fervorosa i una elit descreguda, es pot llegir el relat de la crisi final de la democràcia atenesa que fa l’insigne professor Luciano Canfora1. També ens il·lumina sobre aquesta qüestió que la colla de pocavergonyes que Plató presenta dissertant sobre l’eros al Convit, membres de l’elit atenesa, fossin els responsables d’un famós atemptat sacríleg a un temple2. No era el cas de Nícies, plutòcrata i rosegaaltars a parts iguals. Com va dir amb el seu fi sarcasme el gran Indro Montanelli, Nícies era un bon democristià....
El final de Nícies dóna sentit al seu paper en el diàleg. Triat com a στρατηγός de l’expedició atenesa contra Siracusa, la seva com a mínim pobre direcció de la campanya fou, segons les fonts, la causa del desastre que patiren el atenesos. El fet, però, és que entre el 427 420, dirigí diverses campanyes exitoses, durant les quals el pietós Nícies es comportà amb la brutalitat habitual entre els cabdills guerrers grecs. Les ciutats sotmeses foren saquejades i devastades a consciència i llurs poblacions foren massacrades o reduïdes a l’esclavatge segons el sòlid costum de la democràcia atenesa, que en aquest aspecte era tan sanguinària com qualsevol altra ciutat. El que conduí al desastre a Siracusa no fou la bondat de Nícies: el fet que fos un home temorós dels déus no el converteix en una persona humanitària. La raó és clara, la dissociació pràcticament perfecta entre la religió olímpica i qualsevol forma de codi ètic. En qualsevol cas, però, l’associació d’un caràcter religiós amb una conducta compassiva és un tret que com a molt es pot associar a un prejudici de la tradició judeocristiana, tot i que poc o gens justificat. La pretesa pietat dels homes de l’església -o dels cabdills protestants, aquí no se salva ningú- no els ha privat mai d’una portentosa capacitat per a la massacre. El meu exemple preferit és el famós cas del llegat papal en la creuada albigesa, l’abat de Poblet Arnau Amalric. Un cop els creuats prengueren Béziers, li preguntaren com distingir els catòlics dels càtars, dubte que el religiós solucionà amb el seu cèlebre «mateu-los tots, Déu reconeixerà els seus!». Cas que serveix, també i de pas, per a exemplificar una afirmació que vaig sentir un munt de vegades tan al meu pare com al meu avi, en una demostració de sagaç escepticisme patriòtic: «Els catalans, quan traiem un malparit, ens quedem sols...»
Segons sembla, ja de camí a Siracusa, Nícies va prendre algunes decisions com a mínim curioses, basades en un criteri religiós més que no pas militar, com ara fer recular la flota a una ciutat ja derrotada per a demanar als seus habitants, que quedaren completament astorats, permís per donar sepultura segons el ritus uns seus soldats morts en l’atac. Durant el viatge i posterior setge de Siracusa, atemorit per auguris i signes, en una demostració suprema de la dificultat de distingir religió de superstició, ordenà cerimònies, sacrificis i oracions a la vista de la tossuda resistència dels siracusans, arribant al disbarat d’ordenar que l’exèrcit atenès fes un dejuni purificador. Els assetjats acabaren entenent amb qui se les tenien i en una sortida audaç, sorprengueren els atenesos i els destrossaren. Nícies i la resta de presoners foren executats llevat d’aquells que sabien recitar algun poema de Píndar...aquesta peculiar manera de procedir inspirà Montanelli un altre graciós acudit que funciona de nou mitjançant l’anacronisme maliciós: Sospita Montanelli que el siracusans devien ser d’origen dori, és a dir una mena de germànics precursors....com explicar si no aquesta passió simultània per la sang i la lletra?
1. A Il mondo di Atene, Gius Laterza & Fligi, Roma-Bari, 2011. (Traducció espanyola, El mundo de Atenas, Anagrama, Barcelona, 2014). Dec el coneixement de l’obra de Canfora al docte matemàtic, filòleg, traductor, professor i amic -no necessàriament en aquest ordre- Ramon Masià.
2. Sobre la importància de que els assistents al Convit platònic fossin uns sacrílegs: Plato’s simposyum, de Stanley Rosen, Yale University Press, 1968
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada