Por, valor i educació, 2

 

Què saben els militars sobre el valor?

Les dues posicions enfrontades al diàleg, la de Laques, segons la qual el valor es té de manera connatural, i la de Nícies, que sosté que el valor, com totes les virtuts, s’aprèn, s’han de considerar dins d’un debat més ampli. Tucídides posa en boca de Pèricles una tesi propera:

εἰ... μὴ μετὰ νόμων τὸπλέον ἢ τρόπων ἀνδρείας ἐθέλομεν κινδυνεύειν¹

Pèricles contraposa el valor dels espartans, que neix de l’entrenament i de l’hàbit, al dels atenesos, que neix de llur caràcter propi. Altrament dit, els espartans són ensinistrats, se’ls ensenya a ser valents, mentre que els atenesos ho són de mena. Laques estaria a prop de la postura de Pèricles, mentre que Nícies seria del parer que Pèricles considera aliè, propi dels lacedemonis. No sembla massa arriscat posar en boca d’un representant de l’aristocràcia atenesa una postura propera o suposadament propera a la manera de pensar espartana, tot i que en l’àmbit polític Nícies va ser col·laborador de Pèricles.

Més enllà de la refutació lògica de les dues tesis, a càrrec de Sòcrates, la impugnació platònica procedeix dramàticament i, si es vol, amb un recurs que podem reconèixer com a escassament lògic. De fet, si ens cenyim a un consideració exclusivament lògica, la refutació platònica descansa sobre un argument ad hominem: ens han d’ensenyar què és o com s’aprèn l’ἀνδρεία dos homes que han fracassat en la guerra? Laques perdrà la vida en una demostració de la seva temeritat i Nícies conduirà l’expedició atenesa contra Siracusa a un desastre total per culpa de la seva melindrosa prudència. Costa no veure aquí el germen de la definició aristotèlica de l’ἀρετή: el terme mig entre l’excés i el defecte². Però contra una lectura molt habitual que redueix la virtut a la mediocritas, apropant així Aristòtil a la versió cristiana de la virtut, aquest terme mig és superior (excel·leix) als extrems. Diu Aristòtil:

«la virtut és un terme mig, però amb respecte al millor i al bé, és un extrem.»

No sabem què pugui ser el valor, o no ho sabem encara, però si és una ἀρετή serà quelcom que no sigui excés ni defecte.

Però Plató no maltracta els personatges. Els seus lectors, que no som nosaltres, recordem-ho, estaven perfectament al cas de qui eren els dos personatges. Cal retenir, en primer lloc, que Atenes no tenia un exèrcit pròpiament professional. Els ciutadans prenien les armes quan calia. A més d’atorgar als pobres el dret a votar mitjançant la reforma del cens, que estableix com a base del mateix el δῆμος, el barri, enlloc de la renda, Clístenes establí també una compensació econòmica per tal que poguessin participar de la vida política i el pagament de llur armament en cas de guerra. El ciutadà pobre participa de la defensa de la ciutat. Aquesta responsabilitat essencial deixa de ser una prerrogativa exclusiva dels aristòcrates. M’he trobat sovint una oposició frontal entre gent «progressista» a la noció de servei militar obligatori, com si no s’entengués la raó per la qual la Revolució Francesa -al capdavall, al meu parer, la única que mereix el nom- no l’hagués instituït precisament per manllevar als aristòcrates el monopoli de les armes. En aquesta decisió revolucionària, apareix, com en tants altres moments, la dificultat de discernir si enlloc d’una decisió innovadora no estem davant d’un -d’un més- intent de retorn a l’antiguitat clàssica, en aquest cas a la figura del ciutadà guerrer. Tornant al debat actual sobre la milícia, jo tampoc accepto la monstruosa pèrdua de temps que representava, ni la repugnant idiosincràsia de la major part del militars espanyols, ni les vexacions i el maltracte que es patien en fer la mili. Però una cosa és que el servei militar a Espanya fos un horror i una altra molt diferent és que es renunciï al control ciutadà de la milícia i es deixi la defensa de la nació en mans d’un exercit mercenari. Recordem, a més, que a Espanya la mili va ser suprimida per un govern ultra-reaccionari i, dit de passada, que molts dels qui blasmen la necessitat d’un servei militar ciutadà ni tan sols es prengueren la molèstia de fer-lo, raó per la qual parlen sense saber de què.

Tornant al context atenès, de la mateixa manera que la ciutat no tenia soldats professionals, tampoc comptava amb una oficialitat com la dels exèrcits permanents. L’assemblea elegia els στρατηγοί, els generals o, dit amb més propietat, els comandants de les tropes en ocasió d’un guerra. I aquestes eleccions eren, en molts casos, encertades, fins tot abans de la instauració de la ἰσονομία - Clistenes no parlà mai de «democràcia», foren autors posteriors els qui consideraren que eren terme sinònims-: Milcíades, Temístocles...en aquest sentit, si ens obrim a la consideració del saber històric, Laques representa un punt de vista més ajustat als fets.

No sabem massa sobre ell, o per ser precisos, no sabem massa més del que se’ns diu en el diàleg. De fet l’única notícia que en tenim és la seva presència al diàleg que duu el seu nom³  i la única referència de caràcter històric que s’hi troba és el seu testimoni sobre el el coratge de Sòcrates, de qui afirma que no només ha defensat sempre el prestigi del seu pare sinó també el de la ciutat perquè segons diu:

«En la retirada de Delion, marxava al meu costat i et ben asseguro que si els altres s’haguessin comportat com ell, la nostra ciutat s’hauria mantingut ferma i aleshores no hagués patit un tal fracàs» (181b)

El sentit de l’humor platònic se sol titllar d’irònic quan en realitat està molts cops més a prop del sarcasme. El que sabem de Laques és que diu que Sòcrates és valent. I deduïm de les seves paraules que ell se’n considera, i que és cosa provada. S’ha batut en combat.

1. Si volem arriscar-nos no amb hàbits de valor sinó més aviat amb actituds de valor...a Tucídides, Històries, volum 2, 39, 4

2. «...un hàbit electiu que consisteix en un terme mig relatiu a nosaltres, regulat per la recta raó en la forma en la qual el regulara un home veritablement prudent. És un mig entre dos vicis, un per excés i un altre per defecte, i també per no assolir, en un cas, i sobrepassar en l’altre, el necessari en les passions i accions, mentre que la virtut troba i tria el terme mig. Per aquesta raó, d’acord amb el seu ésser i amb la definició que estableix la seva essència, la virtut és un terme mig, però amb respecte al millor i al bé, és un extrem.»

Ètica a Nicòmac, 1106b-35,1107a-5

3. L’atribució dels títols dels diàlegs platònics també és problemàtica, altrament dit, no sabem del cert que Plató posés els títols -Laques- i menys encara els subtítols -O de l’ἀνδρεία-…..