Por, valor i educació, 1.

 

La present reflexió sobre el tractament educatiu de la por ha estat suscitada per la lectura d’una entenimentada nota sobre el Laques platònic al blog del docte professor i amic -no necessàriament en aquest ordre- Joan Nonell: Apunt sobre el Laques de Plató. El triple fracàs de l’ensenyament de la virtut.i i d’una altra entrada posterior: I la tutoria era una festa on el professor Nonell posa al descobert la immensa superxeria i l’estupidesa abismal que caracteritzen els missatges -no se’n pot dir ensenyaments- que es pretén fer arribar als estudiants en el tractament de les emocions que es fa, per exemple, en les hores de tutoria dels instituts catalans, amb el seu dissolvent relativisme moral.

El punt de partida. El Laques

Abans de seguir adreço una queixa a l’amic Joan: m’ha obligat a pensar, i no sé si estic en massa bona condició per a una tal empresa. El tema del diàleg seria la ἀνδρεία, el valor o, més exactament, la possibilitat de que una tal virtut pugui ser objecte d’aprenentatge,

Ens recorda el professor Nonell, en primer lloc, l’error ja habitual que es comet en prendre com a eix de la lectura del primers diàlegs de Plató el seu caràcter aporètic enlloc de tenir present el tot del diàleg en llegir-lo, que és l’actitud que permet accedir a l’ensenyament platònic present més enllà de la innegable manca de resolució de moltes de les discussions que s’hi presenten. En l’exemple que ens ocupa, i aquesta consideració és extensible a gairebé tot el corpus platònic, la, en paraules de l’eminent professor Stanley Rosen, fenomenologia dramàtica que basteix Plató forma part, el con-forma, de fet, del contingut doctrinal present i dona indicacions del que no està present. Sabem qui són els dos interlocutors de Sòcrates. Dues persones que tot i el seu fracàs en el camp de batalla se senten autoritzades a respondre la qüestió plantejada, la possibilitat de l’ensenyament del valor. No sembla pas una conclusió aporètica. És una de les ocasions en les qual l’aporia constitueix una resposta prou clara, encara que sigui parcial, al problema posat. Tampoc estaria de més, dit de passada, que algú ens expliqués què té d’aporètica l’Apologia de Sòcrates, posem per cas. En la mateixa línia d'argumentació, també sembla sorprenent que se segueixi presentant l’obra platònica en clau evolutiva i es cataloguin els primers diàlegs no només com merament aporètics, sinó també com socràtics i de joventut. Sembla que encara hi ha qui no ha entès que la figura de Sòcrates és el primer mite platònic, ni que Plató no va escriure o, si més no, no va fer públic cap diàleg abans dels 40 anys, com a molt aviat¹. Recordem aquí un altre essencial principi hermenèutic, vàlid no només per a Plató: el manteniment conscient de la distància temporal i històrica. És possible que avui considerem que en arribar als 40 anys encara som joves. No era així en l’Atenes del segle 4AC. De fet no ho ha estat mai.

Ἀρετή o virtut

La traducció d’ἀρετή per virtut presenta un problema ben conegut. El terme grec hauria de ser traduït per excel·lència. El seu sentit seria així més precís. Posseir una ἀρετή seria posseir alguna qualitat en grau superior. Així aquell que tingués l’ἀρετή de l’ἀνδρεία, del valor, seria aquell qui excel·lís en l’exercici de la valentia. La traducció prové del llatí virtus, paraula derivada de vir, home. Els romans associen el valor amb la masculinitat, la virilitat, la «hombría», associació que ja estava equivocada en la seva època, on ja hi devia haver, de fet, hi havia, homes covards com rates i dones coratjoses com lleones. En qualsevol cas, tant els grecs com els romans entenen que el valor és virtuós quan s’acompanya de la prudència, perquè els valor és una virtut. Així segons Aristòtil:

μέρη δὲἀρετῆς δικαιοσύνη, ἀνδρεία, σωφροσύνη, μεγαλοπρέπεια, μεγαλοψυχία, ἐλευθεριότης, φρόνησις, σοφία

Retòrica, 1366b1²

El valor té la mateixa consideració que la justícia, la prudència, la magnificència, la magnanimitat, la liberalitat, la prudència i la saviesa. Diríem, per tant, que és una virtut "moral". I encara es detecta una altra distorsió, en aquest cas produïda en l’Edat Mitjana, quan la virtut queda associada al concepte cristià de la mateixa, amb una nota, la mansuetud, aliena a la noció clàssica Aquesta nota no s’adiu amb la pretensió cristiana de la resignació i el perdó en ocasió de l’agressió. També cal, però, gairebé sempre cal, matisar aquesta apreciació. Jesucrist feu fora del temple els mercaders a fuetades....Com deia el meu professor de Llengua i Literatura al batxillerat, el peculiar Sr. Reyes, «Nuestro señor habló de hermanos, pero no dijo nada de primos...».

On potser l'ús del terme conserva el sentit originari és en l'ús del derivat virtuós, sobre tot en l'àmbit de la música, per a designar els intèrprets de tècnica i execució superiors, excel·lents: ex-cellens, que «sobresurt», que destaca. Si hem de fer cas al que diu Pascal Quignard, ell mateix un virtuós de la viola i de la ploma, un veritable músic en el sentit originari de conreador de la Música entesa com conjunt de les arts, l'ascens vers la sublimitat interpretativa és sobre tot ascens de l'ànima, és ascesi:

«Cuanto más ágiles son los dedos, más se olvida el alma de ellos.

Ser virtuoso no es adquirir una agilidad fabulosa, es encarnar ese olvido (...) en la interpretacion virtuosa, el alma parece entregada a su propia animación en la libertad que antaño conquistó a fuerza de trabajo y de entrenamiento mecánico.»³

Resulta més difícil defensar la relació que el platonisme estableix entre l'excel·lència cognoscitiva i tècnica i l'ἀρετή estrictament moral. Aquest ascens comporta una purificació moral? o, preguntat d'una altra manera, la bellesa ha de ser moralment bona, no pot ser malvada? 

1. Si algú encara ho dubta, la poderosa demostració de Charles H. Kahn sobre el pretès "socratisme" platònic o la pretesa joventut literària de Plató:

Plato and the socratic dialogue. The philosophical use of a literary form Cambridge University Press, 1996 i Plato an the post-socratic dialogue. The return to the philosophy of nature, Cambridge University Press, 2013

2. Són parts de la virtut la justícia, el valor, la prudència, la magnificència, la magnanimitat, la liberalitat, la prudència i la saviesa.

3. Los virtuosos, a El amor el mar, p. 61-2. Galaxia Gutenberg, Barcelona 2023