«The four basic truths of violent assault” (Les quatre veritats bàsiques de l’assalt violent):
Closer, faster, more suddenly, more power
Un atac real, al carrer, sempre és més proper, més ràpid, més sobtat i més potent del que esperem, del que hem entrenat.
Miller s’adreça als instructors i practicants d’arts marcials. Però qualsevol persona que es faci la il·lusió de que es pot defensar d’una agressió real hauria de meditar al respecte. Si és que vol defensar-se realment. A continuació, l’argumentació de Miller. Intentaré aclarir alguns extrems a les notes:
Més a prop:
«Un dels aspectes més comuns i més artificials de l’entrenament de les arts marcials modernes és que els exercicis d’auto-defensa es practiquen a una distància òptima1 en la qual l’atacant ha de fer com a mínim mig pas per a contactar. Els criminals de debò rarament concedeixen aquest luxe de temps. Copegen quan estan segurs de fer contacte, segurs de que llur víctima està realment dins de rang abans d’iniciar l’atac. El mig pas de distància extra permet treballar moltes coses que són difícils d’obtenir en la vida real. En encontres reals les defenses i esquives funcionen rarament. Fins i tot al dojo, si esteu prou a prop de l’adversari com per a poder posar el braç a la seva espatlla (gairebé la distància òptima per a copejar) i li permeteu fer-ho amb la mà que vulgui a l’objectiu que vulgui, no bloquejareu els cops si no és que us els telegrafia clarament. La distància ÉS temps, i bloquejar requereix temps.
L’atacant sempre tria el moment i el lloc de l’atac i tria un rang (distància) on segurament pot copejar amb força i on la víctima tindrà el menor temps de reacció possible. Això significa que estarà a prop. Sovint, l’emboscada tindrà lloc en un àrea que obstaculitza els moviments de la víctima –un bany, entre dos cotxes aparcats o esclafat contra una paret. El vostre moviment preferit seguirà funcionant sense espai per a girar o fer un pas?»
1. Efectivament. Un dels problemes bàsics a resoldre en un combat és el de la distància. En japonès el terme corresponent a «distància» és 距離 (kyori), però en arts marcials s’empra el terme 間合い(maai) que literalment significa:
間 (ma) interval
合い (ai) correcte adequat, apropiat
Un cosa és la distància objectiva, mesurable, que ens separa de l’adversari i l’altra la distància òptima per a combatre que, idealment, seria aquella en què som eficaços i l’enemic no ho és. I aquí està el defecte que Miller denuncia. La majoria d’arts marcials es practiquen en una distància òptima per a l’aplicació de les tècniques que proposen. Tant el terme com el concepte al·ludit provenen de les escoles de sabre tradicionals del Japó. Un katana té com a mínim una fulla de 80 centímetres. La seva eficàcia letal depèn d’una distància mínima per a emprar-lo. Requereix espai. I l’espai, la distancia, com diu Miller, és temps. Miller dedueix d’aquesta afirmació irrefutable que atès que les agressions sempre són cos a cos, tot el que es practiqui a major distància és inútil. Tendeixo a pensar que té raó, però amb matisos, basats en part en alguns altres aspectes del que el mateix Miller sosté en altres seccions del llibre:
- Si hi ha prou anticipació, es pot respondre a major distància;
- En les arts tradicionals ja es presta atenció a la disminució de la distància. Recordo clarament com Kase Sensei, formidable mestre de Karate Tradicional explicava -i, sobre tot, demostrava- la diferència entre 大技 (O waza) i 小技 (Ko waza), tècnica «gran» d’abast llarg i «petita» de curt abast. I de vegades era la mateixa.
- També depèn del nivell de qui estiguem parlant. Els mestres Kase i Nishiyama, de qui ja vaig parlar,Legítima defensa 7, els dos «pegadors» oficials de la 日本空手協会, l’Associació Japonesa de Karate, més coneguda per les seves sigles en anglès, JKA, en l’època dels desafiaments entre escoles de Karate i universitats al Japó dels anys 40, s’entrenaven intentant aturar o esquivar cops llençats per boxejadors, sense cap mena de control, per tractar de provar que allò que practicaven servia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada