Legítima defensa 12. Més ràpid

 Més ràpid:

"Atès que l’amenaça ha triat el temps, l’espai i la víctima, pot atacar de manera “total”, sense concedir res a la defensa. La velocitat¹ de la ràfega, la pluja constant de cops, poden ser atordidores.

Quan els vostres estudiants d’arts marcials estiguin practicant per parelles² utilitzeu un cronòmetre i compteu quants cops es poden llençar en un minut. Fins i tot en la boxa professional la xifra no és massa impressionant. Hi ha un «estira i arronsa» en el combat i subtileses en el timing³ defensiu i ofensiu que en són part integral i el fan un joc de d’habilitat.

Després cronometreu-ho en el sac. Doneu-los instruccions per tal de que peguin tan ràpidament com puguin durant 10 segons. Trieu un interval de cinc segons al principi de l’exercici i compteu quants cops s’han donat; (1) És més fàcil comptar amb l’oïda que amb la vista; (2) no intenteu comptar més enllà de 20, aixequeu un dit i comenceu de nou des de l’u; (3) si proveu de dir els nombres, encara que sigui mentalment, no sereu prou ràpids. La gent completament desentrenada dóna normalment quatre cops per segon. Per a un artista marcial «decent» entre 8 i 10 cops per segon és una xifra raonable. El màxim que jo he fet és entre 13 i 14.

Un assalt es duu a terme com una ràfega, no com un «combat». Un artista marcial competent acostumant al timing més cautelós del combat està completament mancat de preparació per aquesta mena de velocitat. Ni la gent que pot pegar 10 cops per segon pot bloquejar 10 cops per segon."

1. Velocitat té en el text un sentit específic. Es refereix no tant a la velocitat dels cops com a llur freqüència. La tesi de Miller és que en una agressió real arriben cops sense parar, circumstància habitualment no entrenada de manera específica en molts mètodes de defensa personal que practiquen «cop a cop»: arriba un cop, l’aturo o l’esquivo, responc, arriba un altre cop....

2. Miller diu «sparring», terme de la boxa que designa l’exercici per parelles, la pràctica amb un oponent. En Karate es diu 組手(kumite), una cosa com mans «agafades» o «unides». En tots dos casos significa el mateix, la comprovació pràctica, empírica, dels gestos apresos (les «tècniques») amb un -o més- adversaris reals. Però llevat de casos molt especials, en els quals s’entrena sense control, el normal és que aquest enfrontament estigui regulat pautat, o sigui, en cert sentit, fals.

3. Timing. Es podria traduir per «ritme» o «tempo». En un combat hi ha -segon dels problemes a resoldre en un combat, el primer era la distància- un cert ritme establert entre els oponents que cal «trencar» per a vèncer. En les escoles de sabre es parla de 拍子 Hyoshi, «ritme». Cal entorpir el ritme amb el qual es mou l’adversari per a derrotar-lo. D’aquí el «joc d’habilitat» al qual es referix Miller. Segons ell, aquestes subtileses tàctiques freturen de sentit quan el que se’ns ve a sobre és una pluja de cops indiscriminats, inaturables.