Un dels meus defectes més acusats consisteix en una certa incontinència verbal. Sovint rememoro amb angunia molt episodis desagradables que m’hauria pogut estalviar tancant la boca en el moment adequat. Un de tants tingué lloc en una conversa al bar davant de l’institut on treballava, durant la pausa per a esmorzar. El tema de la conversa era l’horripilant cas conegut com el «crim de les nenes d’Alcàsser». Després d’escoltar tota mena de ximpleries al respecte vaig cometre l’error de deixar anar la meva. Vaig dir que si mai tenia filles esperava que entenguessin que calia ser prudent i, per exemple, no pujar al cotxe d’un desconegut. La reacció del sector femení de la conversa fou immediata i massiva. Es pot resumir l’allau d’improperis rebuts en un sol i senzill al·legat: «Jo, dóna, tinc dret a anar on vulgui i fer el que vulgui». Enunciat que la meva molt més humil afirmació no discuteix, si ens fixem bé. No discutia aleshores ni ho faig ara cap dret, perquè distingeixo l’esfera del legal de la de la facticitat. És a dir, no comparteixo aquesta mena d’Iusnaturalisme que amara el discurs pretesament progressista, segons el qual hem nascut amb tota una -cada cop més llarga- llista de drets. De drets per tant naturals. Llevat dels teòlegs cristians més rancis ningú no defensa aquesta tesi des del plànol teòric. Què deu ser aquest «dret a la vida» que branda histèrica la dreta nord-americana o amb menys frenesí l’església catòlica?1 Una evolució teòrica del pensament jurídic occidental que no té volta enrere és la superació del dret natural. No cal ser massa historicista per a entendre que efectivament hi ha evolució cultural, intel·lectual, teòrica en molts camps i que és irreversible. En el cas que ens ocupa: el «dret natural», el «menys natural dels drets» segons el famós acudit, ha estat eliminat del pensament jurídic rigorós. Tot dret és construcció, acord. És dret positiu. Més endavant provaré de justificar-ho.
Torno al que m’ocupa, al que em preocupa, de fet. No nego -no hi tinc dret...- que una dona -o un home o qualsevol ésser humà- pugui fer el que vulgui. En el fons vull dir que no nego el seu dret. Només dic que no crec que el tingui. D’una banda entenc que Hobbes encerta quan diu que en un teòric «estat natural» tots tenim dret a tot, però que viure en societat exigeix el pacte, la renúncia al dret «natural» a tot. I de l’altra, i aquesta és la qüestió que vull tractar, hi ha individus que no han signat el pacte. En la primera entrada sobre el problema de la defensa personal legítima ja vaig apuntar el problema. Els ordenaments jurídics moderns reconeixen, de vegades a contracor, que hem de poder defensar-nos allà i quan l’estat no pot fer-ho: Legítima defensa. Aspectes legals
I és aquí on volia arribar. La pretesa existència del dret a fer el que hom vulgui està constantment amenaçada per la negació radical d’aquest dret per part de qui no participa en el pacte. En aquella discussió de bar -i en d’altres semblants al llarg dels anys- vaig tractat de fonamentar la meva opinió, sense gaire èxit. Si jo, amb més de 80 quilos de pes, més de 40 anys d’experiència en un art marcial i una considerable mala llet que em permet no fer-li fàstics a l’eventualitat d’haver de seure de cul un imbècil d’una puntada de peu si calgués -i si pogués, que no sempre és el cas- provo d’anar amb compte, evito tant com puc la confrontació i m’humilio tot sovint evitant anar segons a on o callant davant d’agressions intolerables (per a l’orgull, bàsicament) no sé com una noia que pesarà 45 quilos (mullada) i que no seria capaç d’enganxar un segell autoadhesiu sobre una superfície engaxifosa amb un cop pretén que pot anar on vulgui i quan vulgui. Té dret a fer-ho, em diu. Però, i lamento dir-ho, l’haurà de defensar. S’haurà de defensar.
Acabo citant, segons el meu costum, algú que en sap més i l’opinió del qual comparteixo. És a dir que, com a tothom, m’agrada que em donin la raó:
“When I tell someone that the most important thing a young woman can do to avoid being raped is to avoid places with lots of young men (and if you absolutely have to go to those place, don't drink) the dumb responses range from: 'Girls have a right to have fun' to 'You're just blaming the victim' all the way up to the ludicrous, 'A woman should be able to walk naked into a biker bar and not be bothered.' These are political ideals. They might even be the way the world should work. They are not the way the world actually works. The responsibility for self-protection has to rest with the potential victim because the potential rapist has no interest whatsoever in her safety or rights. The potential victim is the one who cares.”
Rory Miller, Violence, a writer’s guide
O sigui, més o menys:
«Quan li dic a algú que el més important que una dona jove pot fer per a evitar ser violada és evitar llocs plens d’homes joves (i si no hi ha més remei que anar a aquests llocs, no beguis) les respostes estúpides van des de «Les noies tenen dret a divertir-se» a «el que fas és culpar la víctima» fins al ridícul «Una dona hauria de poder entrar nua en un bar de motoristes sense ser molestada». Aquests són ideals polítics. Fins i tot haurien de ser la manera en la qual hauria de funcionar el món. Però no és la manera com funciona el món. La responsabilitat de l’autoprotecció ha de recaure en la víctima potencial perquè el violador potencial no té cap interès en la seva seguretat o el seus drets. La víctima potencial és qui ha d’anar amb compte»
1. En el cas de l’església és tot un sarcasme que ara es declari «defensora de la vida humana» Quan ho havia estat al llarg del segles?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada