El pacte social es basa, segons Hobbes, en la renúncia al «dret a tot» de l’individuu, a la seva llibertat absoluta i subseqüentment al seu dret a la defensa -i a l’agressió, no ho oblidem-. El resultat d’aquesta renuncia és la cessió del monopoli de la violència a l’estat, que a canvi ha de protegir els ciutadans. Però la realitat empírica és tossuda. La coerció estatal no ens deslliura del perill de l’agressió, o no completament. Per aquesta raó, suposo, els ordenaments jurídics moderns reconeixen, amb tots els matisos i limitacions legals que es vulgui, el dret individual a la «legítima defensa» que roman en els codis penals. Però cal ser molt curós. L’ordenament jurídic espanyol, per exemple, no entén que defensar-se d’una agressió sigui un dret per se, sinó que considera la legítima defensa com a un atenuant d’una agressió. En concret l’article 20 del Codi Penal diu:
"Están exentos de responsabilidad criminal:
4.º El que obre en defensa de la persona o derechos propios o ajenos, siempre que concurran los requisitos siguientes:
Primero. Agresión ilegítima. En caso de defensa de los bienes1 se reputará agresión ilegítima el ataque a los mismos que constituya delito y los ponga en grave peligro de deterioro o pérdida inminentes. En caso de defensa de la morada o sus dependencias, se reputará agresión ilegítima la entrada indebida en aquélla o éstas.
Segundo. Necesidad racional del medio empleado para impedirla o repelerla.
Tercero. Falta de provocación suficiente por parte del defensor.”
O sigui: es considerarà que un acció defensiva està exempta de responsabilitat penal si és en resposta a una agressió il·legítima, si hi ha una “necessitat racional» en el mitjà emprat per a impedir-la o repel·lir-la i si aquesta agressió no és el resultat d’una provocació suficient.
Què cal entendre per agressió «il·legítima»? Segons la jurisprudència (Sentència del Tribunal Suprem 1766/1999, de 9 de desembre) és un atac imminent, real, directe, injust, immotivat i imprevist, no emparat en dret, per la qual cosa no hi pot haver defensa "en front de qui exerceix un dret" Aquesta darrera clàusula especifica que no és legítima la defensa contra l'agressió d'un agent de la llei, per exemple. És la clàusula "hobbessiana"2. Em sembla més problemàtic el conjunt de condicions prèvies: només es considerarà que no cometem delicte si ens defensem d'un "atac imminent, real, directe, injust, immotivat i imprevist". Em costa entendre que un atac pugui ser, a la vegada, "imminent" i "real". "Imminent" significa segons la RAE (la definició que estic analitzant és en castellà) "que amenaza o está para suceder prontamente". Allò imminent encara no s’ha esdevingut, com pot ser “real” en el sentit de «fàctic» o no inventat, somniat? De nou la jurisprudència:
«Respeto al carácter de "inminente", se requiere, que la legitima defensa se ejercite frente a una agresión actual, por tanto si ya ha sido consumada y agotada, la reacción posterior, no cabe considerarse como una legítima defensa, sino como una venganza, como en los casos donde el agresor, una vez consumada su agresión, abandona el lugar del hecho, y la víctima le dispara por la espalda, en tal supuesto no cabría apreciar la eximente de legítima defensa (STS 722/1998, de 20 de mayo)"
És a dir els redactors de la sentència entenen el terme "inminente" en un sentit que el diccionari no recull. No m’estendré en l'obvi. Qualsevol que hagi llegit sentències sabrà que normalment no està davant de textos que es puguin destacar per llur bellesa literària ni per llur elegància retòrica -això tampoc seria exigible-. Però la manca de precisió semàntica ja sembla més greu. «Inminente» significa el que significa. I no és «actual», en aquest sentit vagament aristotèlic que llurs senyories donen al terme. Ara bé, així sí és coherent amb el següent terme, «real»:
"La agresión deberá ser real, es decir, quien emplea legítima defensa lo debe hacer frente a una agresión real no respecto a una agresión que solo existe en su imaginación."
1. Una lectura prou penetrant del pacte social en Hobbes, la de C.B MacPherson, The Political theory of possessive individualism, Oxford University Press 1962, mostra la vinculació, en l’àmbit de la creació de l’estat liberal, de la defensa del ciutadà i la dels seus béns. Hi ha traducció espanyola, Editorial Trotta, 2005
2. En el sentit que la violència és monopoli de l’estat. És legal que un policia t’atonyini, és de suposar que amb les restriccions legals pertinents, però no ho és que t’hi tornis.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada