Hom podria pensar que la preocupació central que s’entreveu al text que comentava ahir i al comentari mateix és de naturalesa estètica. I no. O no estrictament. El text concloïa:
«Plus que la beauté artistique, la beauté morale semble avoir le don d'exaspérer notre triste espèce. Le besoin de tout rabaisser à notre misérable niveau, de souiller, moquer, et dégrader tout ce qui nous domine de sa splendeur est probablement l'un des traits les plus désolants de la nature humaine.»
«Més que la bellesa artística la bellesa moral sembla tenir el do d’exasperar la nostra trista espècie. La necessitat de rebaixar-ho tot al nostre miserable nivell, de profanar, de burlar-se, de degradar tot el que ens domina pel seu esplendor és probablement un dels trets més desoladors de la natura humana.»
En el mateix llibre, Simon Leys inclou la següent reflexió:
“Hace tiempo, cuando se produjo un trivial incidente cuyo pleno significado no se me reveló hasta que hubo pasado, no dije esta boca es mía, pero su recuerdo aún me abrasa. Fue en ocasión de un simposio de historiadores organizado por una respetable universidad. Un viejo profesor extranjero, invitado especial, acababa de hablar de la pintura de paisaje de los Song cuando un joven universitario local se adueñó de la tribuna y se lanzó a una larga y apasionada denuncia de la ponencia de su erudito predecesor en el uso de la palabra. No se puede decir que su diatriba fuese muy original, pues rebosaba de todos los lugares comunes de la corriente maoísta, entonces en boga. Apoyado por una entusiasta claque de admiradores autóctonos, el tribuno revolucionario nos explicó que había que estar ciego por todos los prejuicios del elitismo burgués para admirar la pintura china antigua, obra de explotadores y parásitos, mientras que el verdadero arte de China -que los mandarines académicos se obstinaban en ignorar- era producido por las masas populares de campesinos, obreros y soldados. En pocas palabras, el latiguillo habitual de la época, totalmente olvidado hoy. La violencia de este ataque sorprendió al viejo profesor, hombre frágil y refinado, pero permaneció en silencio. No quedaba, por lo demás, tiempo ya para el debate, y el presidente levantó precipitadamente la sesión.
Entre la concurrencia, formada en su mayor parte por gente educada y cortés, se había dejado sentir una incomodidad muy real; pero en general, cuando a unas personas decentes se las enfrenta a una indecencia masiva, procuran aparentar por todos los medios que no pasa nada.”
Simon Leys, La felicidad de los pececillos. El saber desde lo alto del puente
Saber si l’exabrupte maoista de l’anècdota és encertat o no és poc rellevant. Està clar que no en la forma, i amb això n’hauria prou. Un dels principis que regeixen això que vaig escrivint és, precisament, que la separació entre contingut i forma és del tot improcedent des del punt de vista retòric i comunicatiu si no és com a mètode analític. És a dir, separar allò dit de la manera en què s’ha enunciat només té sentit en l’àmbit de l’estudi ja sigui lògic, retòric, filològic. Separem allò que és constitutivament inseparable per tal d’analitzar per separat el que denominem «forma» i «contingut». El que diu l’universitari és inacceptable per la forma en què ho diu. Però què passa amb el «contingut» amb la soflama sobre el «veritable art xinès»? En la meva opinió, el que diu és una imbecil·litat com una casa. Leys és més elegant1. Jo l’intento imitar denominant la intervenció com a «exabrupte», amb la qual cosa, irònicament, espero, ja he dit que em sembla que el que diu és si més no desafortunat -volia dir fals i a més, estúpid-. Leys, insisteixo, és més fi. El problema no rau en la tesi que l’art Song sigui un producte decadent «obra d’explotadors i paràsits» que només admiren les elits burgeses explotadores, tesi a la qual es pot concedir una part de veritat. Ni tampoc en la tesi complementària segons la qual el veritable art xinès és el que produeixen les masses. Aquesta se’m fa més difícil d’entomar: normalment és una producció dirigida i controlada, de caràcter estrictament propagandístic la defensa de la qual cau, al meu entendre, en una petició de principi flagrant. A l’hora que es denuncia l’art tradicional pel seu caràcter d’expressió de classe, es vindica l’art revolucionari ...pel seu caràcter de classe. Ja he dit en altre ocasions que el problema del discurs públic no és merament retòric, sinó simultàniament i inseparable, lògic.
No es tracta doncs de desacreditar una presumpta i, cal dir, pobre teoria estètica maoísta. El més rellevant està més enllà de la contingència, del moment en què la moda era el descrèdit de la disciplina estètica en favor d’uns suposats valors superiors. Adorno ja mostrà que no existeix una cosa tal com «l’art per l’art» en la seva Teoria estètica2. La mera proposició d’un art independent del medi social i polític en què és practicaria estaria inclosa en aquesta estructura social i política. Però l’admissió d’aquesta tesi no impedeix el judici estètic. Les pintures de paisatges de la dinastia Song són exquisides i la majoria de mostres de l’art -falsament- realista3 del «socialisme real» són, i empro el terme castellà perquè em sembla més sonor, un «bodrio».
El rellevant està en la conclusió que Leys extreu de la consideració de l’incident:
“cuando a unas personas decentes se las enfrenta a una indecencia masiva, procuran aparentar por todos los medios que no pasa nada.”
Els darrers anys m’he sentit així moltes vegades. Davant de l’exhibició impúdica de mal gust, de l’estultícia més cridanera, d’indecència, callo, incòmode. I talment com confessa Leys, el record em crema. I crec que és el que passa en aquest món, i en aquest país constantment, a tothom que conservi un mínim decor moral.
1. Si hi havia algú capacitat per a desemmascarar la fantotxada maoísta era precisament Simon Leys. Llegiu Sombras Chinescas a El Acantilado, o El traje nuevo del presidente Mao, a Ediciones el Salmón.
2 Theodor W. Adorno, Teoría estética, Capítol Arte, Sociedad, Estética, paràgraf 12, Taurus, 1971
3. Si jo estic equivocat ho estic com l’insigne Erich Auerbach, Mimesis, La representación de la realidad en el arte occidental, FCE, 1950, 1987
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada