Legítima defensa 5

 

Suposo que la justícia només admetria que una defensa és «legítima» si emprem la primera de les tàctiques referides 後の先 (Go no sen), és a dir, "esperar" a ser atacat i respondre en conseqüència, però en canvi, no consideraria eximent de culpa el fet que una acció defensiva fos simultània 先の先 (Sen no sen) i encara menys si s'anticipés a l'agressió 先先の先 (Sen sen no sen).

El conflicte és prou obvi. Allò que la llei demanda com a condició de la defensa legal, legítima, és el contrari del que exigeix l'eficàcia defensiva. Llevat del cas en el qual un expert "provoca" l'atac del seu oponent per a contrarestar-lo, ja sigui aturant l'atac o esquivant-lo¹, tàctica aquesta sí de nivell superior, en la progressió de l'estudi de qualsevol art marcial, es considera la primera de les actituds, la merament defensiva -esperar ser atacat per a reaccionar-, com la més bàsica, la menys eficaç, llevat que contingui un element dissuasiu prou contundent, aspecte que consideraré més endavant. El problema rau en que aquesta tàctica és adequada quan el combat ja ha començat, és a dir quan ja no és imminent sinó inevitable ser agredits, precisament com exigeix la llei o, més aviat, com ho interpreten els tribunals. Però des de la perspectiva de la defensa personal ja s’ha comès un error. S’ha permès l’agressió. L’aplicació de la tàctica purament defensiva, fora del camp del duel o de la baralla més o menys programada² o de la batalla és el resultat de la manca d’atenció. En una agressió al carrer només és un recurs vàlid quan ja hem estat sorpresos.

1. En el seu més alt nivell 後の先 (Go no sen) és també una tàctica només a l’abast de l’expert. Un cop entaulat el combat, es tracta de "convidar" l'agressor a atacar, amb alguna estratagema com ara fingir distracció, descuidar -aparentment- la guàrdia i fins i tot, com aconsella Musashi, fingir una por que no sentim...francament difícil.

2. Entenc per "programada" aquella situació a la qual hem anat, expressament. A un nivell domèstic, aquelles estúpides ocasions en què "quedàvem" per esbatussar-nos amb els nens d'altres escoles o d'altres blocs de pisos per exemple. (en el meu cas amb la colla d'imbècils dels altres col·legis de la Bonanova, especialment els tarats que anàvem a escoles religioses). A un més alt nivell em refereixo als duels, als reptes que les castes guerreres han practicat arreu. Nivell més elevat només en el sentit de que en aquest casos hom es jugava la vida. Però són ocasions tan o més estúpides que les baralles infantils. De fet ho són més. Afortunadament, moltes d'aquests cites per reptar-se es queden en allò que amb precisió Rory Miller qualifica de "monkey dance", de "dansa de micos", és a dir exhibicions ostentoses de fanfarroneria de les quals es pot sortir més o menys il·lès. Recomano a tothom qui estigui interessat en aquestes qüestions que llegeixi els seus llibres, especialment el primer: Meditations on violence, Ymma Publication Center, 2009 i especialment als qui practiquin un art marcial i visquin en la il·lusió de que amb això n’hi ha prou per a defensar-se amb eficàcia.