Gairebé totes les llengües que freqüento distingeixen entre «sentir» i «escoltar». Així, no és el mateix oir que escuchar (hear/listen, entendre/écouter udire, sentire/ascoltare, hören/zuhören, anhören.....). No sempre és així. El japonès, per exemple, no fa la distinció: 聞く(kiku) vol dir ambdues coses i cal determinar per context el sentit concret. Però hi ha diferència. Hom sent moltes coses i afortunadament, amb una necessitat gairebé pregona de supervivència, tenim la capacitat selectiva de no parar atenció a tot el so, el brogit que ens agredeix. En una societat sorollosa i cridanera com ja era la nostra s‘hi ha afegit l’odi que sembla sentir el comú pel silenci o si més no, per una mínima discreció. D’una banda tenim la proverbial incapacitat llatina per a emetre un missatge sense ultrapassar els límits d’un mínim comfort sonor. No dec ser l’únic que ha tingut notícia d’intimitats desagradabilíssimes i més aviat poc interessants udolades sense fre ni pudor de cap mena per algú -normalment una dona, lamento dir-ho- a través d’un mòbil en un mitjà de transport públic. Fins i tot en aquests estranys dies nostres, quan arrel de la pandèmia se’ns demana per la megafonia que no parlem en veu alta.... A aquest paisatge sonor fet de crits en el qual ja vivíem s’hi ha acomodat sense cap protesta l’abassegadora banda sonora de l’omnipresent «música ambiental». Algú ha pensat que no estimem no ja el silenci sinó el volum adequat i ens fereixen constantment amb tota mena de «músiques» i no necessàriament apreciables, ans al contrari, el normal és aquesta mena de so infecte que domina les llistes de vendes de «pop». Els qui criden -i els qui programen els èxits de vendes- són dels qui diuen «escoltar» allà on tocaria dir «sentir». Hom els dispensa, com dispensa spinozianament tants altres desastres verbals. Però què dir quan el disbarat verbal regalima de la boca d’un personatge diguem-ne rellevant. He recordat aquest error perquè avui he sentit un polític prominent que el cometia constantment. Alt executiu de Lehman Brothers (glups!) ministre espanyol d’economia i ara, proporcionant l’enèsima contrastació empírica del Principi de Peter1, sotsdirector del Banc Central Europeu (valga’m Déu!...). La d’avui ha estat una frase ben pròpia del seu estil:
«Si la inflación sigue en los niveles actuales actuales actuaremos desde el punto de vista de los tipos de interés»
Què diantre vol dir “actuar des del punt de vista dels tipus d’interès”..un tipus d’interès és una xifra, quin punt de vista ha de tenir? On va fer el batxillerat aquest illetrat? He recordat els seus «en lo que viene siendo» i «No he escuchado por ahí»….. es “no he oído”, coño… i es que en parlar així l'insigne polític es posa al nivell de la pobra noia a la que vaig sentir dir "no se escucha nada..." perdent del tot de vista el fet que es pot escoltar sense sentir, és a dir, empobrint la capacitat expressiva, la del llenguatge i la pròpia.
Demà, amb l’ajut d’un savi, com és el costum en aquest papers, provaré de mostrar la gravetat de la situació.
1. El principi vindria a establir que el límit d’ascens d’un incompetent és allà on pot fer més mal.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada