Legítima defensa 2. Venjança

Una altra condició que es demana per tal de considerar que una acció defensiva no és delictiva és que no sigui posterior a una agressió consumada. En concret se’ns diu que si exercim violència sobre l’agressor un cop consumada l’agressió –en el cas concret de la sentència, si «disparem un tret per l’esquena a l’agressor que ja marxa»- es considerarà venjança i no s’apreciarà l’eximent de legítima defensa. Ja s’ha comès l’agressió, atacar l’agressor no és legítim. El text està extret d’una sentència, d’un cas concret, es pot suposar que té sentit. Però des del punt de vista de les agressions reals pot ser un disbarat. Exemple: algú ja ha estat atacat més d’una vegada pel mateix agressor. O només un cop, però tem amb motiu que n’hi haurà més. No costaria trobar exemples, molta de la violència exercida contra les dones segueix aquest patró. Suposem que una dona ha estat violada per algun tarat dues vegades. Quan l’ha violada per tercer cop la víctima aconsegueix ferir-lo. O matar-lo, si em deixen triar. No és legítima defensa. És, des del punt de vista legal,  venjança. Es pot entendre que l’administració de justícia intenti evitar-la, per tal de garantir una certa pau -sobre tot per a ella mateixa...-, i per tal que els nostres carrers no esdevinguin un suburbi de Puerto Hurraco. La llei no permet la venjança personal, sinó que l’objectiva en la fórmula del càstig legal, la manlleva al subjecte agredit i la cedeix al posseïdor legal -i haurem d’acceptat que legítim-  del monopoli de la violència, l’estat.

Una lectura ètica és possible. D’una banda no es pot oblidar el rerefons cristià del dret occidental. La venjança és moralment reprovable. Recordem l’exhortació de Jesús, parar l’altra galta... Seguint la meva connatural tendència a la digressió: Emmanuel Carrère, notabilíssim escriptor, documenta en el seu gran llibre Le Royaume(1), la seva incapacitat per convertir-se o per tornar, millor dit, a la fe catòlica. No pot acceptar la resurrecció. A mi em passa alguna cosa anàloga, però prèvia. Sóc incapaç d’oferir l’amor incondicional, la Charitas cristiana, no puc estimar tothom de manera incondicionada(2). En qualsevol cas deixo de banda de moment el debat sobre la naturalesa ingènita o cultural de l’agressivitat humana. Només constato una meva incapacitat per contenir si més no la pulsió agressiva que noto i que associo a la covardia. En això no convé enganyar-se.-..

De l’altra, i és ben bé l’altra, recordem la sagaç observació que fa Nietzsche:

«Plantegem altra vegada la pregunta: fins a quin punt una sofrença pot ser una compensació de culpes? Fins al punt que fer patir satisfeia en gran mesura, fins al punt que el perjudicat canviava el mal, incloent-hi el disgust pel mal sofert per un gaudi fora de mida en sentit contrari: fer patir.»

Zur Genealogie der Moral, ein Streischrift, p.96

No podem venjar-nos perquè som febles i se’n ofereix, ens oferim, a canvi, l’espectacle del dolor causat a qui ens ha fet mal. Nietzsche constata que el dany causat a qui és «culpable» no és una veritable compensació. La satisfacció que se sent en contemplar el patiment aliè -pensem sinó en el que el mateix Nietzsche recorda, la gran popularitat que han tingut els càstigs públics, les tortures i execucions- no rescabala, no ens «torna» res, ens produeix un gaudi malsà que el ressentiment ens fa confondre amb la reparació.

1. Éditions P.O.L, 2014 i Folio, Gallimard 2016. hi ha traducció espanyola i catalana a Anagrama, 2015 i 2016.

2. Naturalment, també podem recordar que la mansuetud de Crist és relativa. Els quatre evangelis canònics recullen la notícia de l'expulsió dels mercaders del Temple a fuetades: Mateu 21:12; Marc, 11:15; Lluc, 19:45 i Joan, 2:13). O com solia dir el meu professor de llengua espanyola  a Batxillerat: "Háganse cuenta de que nuestro Señor hablaba de hermanos, no dijo nada de primos"...