Oswieçim 2

La visita que havíem pagat incloïa els serveis de la guia, a més de les entrades. Tot va funcionar raonablement fins que un incident desagradable la va enterbolir. M’adono del pleonasme irritant, ridícul, que cometo en dir que es va produir un incident desagradable a Auschwitz. La guia, que fins aleshores havia fet gala d’aquella simpatia un pèl llardosa de l’ofici, explicava als nostres alumnes que el camp es va inaugurar per a tancar presos polonesos. Fins aquí cap objecció. Però al final em vaig veure obligat a intervenir per a recordar, davant del mapa que mostrava les raons de l’elecció de l’emplaçament (la seva relativa equidistància amb els diferents punts d’origen de la deportació de jueus i el fet que estava ben comunicat per tren), que molt ràpidament va tenir una altra finalitat, ser un dels centres de la Endlösung, de la Solució final. No diré que la noia fos antisemita. Però ho semblava, carai.

La resta de la visita es desenvolupà en silenci, aclaparats com ens va deixar la visió de les muntanyes de maletes, pròtesis, sabates arrabassades a les víctimes, per no dir res de les mantes fetes de cabell humà, les làmpades fetes de pell humana, el sabó fet de greix humà.... l’horror fet museu.

L’ira que em produí l’espectacle va ser força terapèutica. La meva tendència a la indignació m’ha salvat sovint de la depressió.

La segona visita al camp, un any després, va resultar inesperadament dura. Després d’anys d’esquivar els viatges de final de curs vaig participar de nou en un. I encara ho vaig fer el curs següent...En arribar al camp no hi ha ningú esperant. La guia no hi és. Em dirigeixo a les taquilles. Una amable senyora em treu del meu error: A Auschwitz no es paga entrada, es pot fer un donatiu voluntari....què redimonis havíem pagat l’any passat? No és que jo sigui un sant, però fins i tot en una ocasió com aquesta s’ha de tolerar que algun espavilat et fiqui la mà a la cartera? Pago, després de preguntar quina quantitat seria apropiada i entrem. Assumeixo el paper de guia. Més o menys vaig fent. La traca final de la visita és, pel que em va semblar l’any anterior, la visió de les «dutxes» i dels forns crematoris que quedem dempeus. No és difícil, tan allà com en altres parts del camp, trobat visitants immòbils en silenci, o plorant. Com tampoc trobar gent fent fotos com a Port Aventura o directament subnormals que no entenen res i fan brometa, com els dos conductors del nostre autocar. La «tècnica» que vaig adoptar és fer una breu explicació a l’entrada de cada dependència i deixar que els nois voltin una estona. Formen part d’una de les primeres promocions del batxillerat LOGSE, és a dir, alumnes amb un nivell cultural considerablement baix, però es comporten de manera admirable. Haig de consolar un parell de noies a qui la visita se’ls està fent molt dura. I també em consola a mi que es produeixi aquesta mena de catarsi aristotèlica. I aleshores, de sobte, el col·lapse. Estic davant d’unes de les vitrines que mostra el material que es prenia a les persones que eren assassinades a les càmeres de gas. La vitrina conté roba infantil, pijames, xumets. Em fa l’efecte que algun objecte molt pesant empeny el meu estomac cap a dins. El diafragma puja i empeny els pulmons, però estan buits. Estic en apnea.....em marejo però no caic a terra. Puc tornar a respirar. Baixo les escales, surto de l’edifici i saltant-me la prohibició em fumo una cigarreta. Em calmo i reinicio la visita. Març de 1997. El meu primer fill tenia sis mesos. Potser això explica i no pas el cabreig inicial pel descobriment de l’estafa de l’any anterior, el meu esfondrament.

Sortint de la visita emprenem el viatge de tornada a Mataró. Més de vint hores per endavant...Els alumnes decideixen quina pel·lícula volen veure. Schlinder’s list....No acabo d’estar d’acord, però no dic res.