Oświęcim

 

Hi ha alguna veritat en la tesi segons la qual per a poder parlar o escriure sobre algunes coses cal distància, espacial o temporal¹.

Oświęcim és el nom d’una població polonesa. El so del nom té aquella dolcesa eslava de la «c» a mig camí entre el so «s» i el so «sh». En alemany, és Auschwitz. Té un so terrible. Aquest mot sona més dur, més agressiu. Seria difícil dirimir si el so endureix la imatge evocada per la paraula o és el que evoca com a símbol el terme «Auschwitz» el que modifica la percepció del so².

He estat dos cops a Auschwitz³ . No necessàriament de manera voluntària. En el context de la complicació de les relacions humanes -complicació, no complexitat, és a dir, de la ximpleria que acompanya moltes vegades el tracte social-, en vaig trobar en una ocasió amb una petició insòlita. Faltava un professor per a una sortida amb alumnes, un viatge de final de curs. Calia algú que tingués un certa autoritat entre els alumnes però a la vegada no els caigués massa malament. Difícil però possible. Però, a més, s’havia d’avenir amb la resta de professors del viatge⁴. Fins aleshores havia esquivat amb una notable eficiència aquest mena de situacions. Subscriu qui, nomenat coordinador de primer de BUP, es va carregar les «colònies», el major èxit del seu mandat.... Però no era una ordre, era un petició d’una amiga. I així em trobo, jo, que em marejo en metro, embarcat en un autocar amb un destí potencialment devastador: Mataró-Salzburg-Budapest-Cracovia-Praga-Mataró en 9 dies⁵.

El cas és que un dels «musts» de viatjar a Kraków (Cracòvia), és la visita al camp d’extermini d’Auschwitz-Sobibor. I així ens hi trobem i, segons l'agència de viatges que organitzà el viatge, la guia que ens ha facilitat la seva corresponsal a Polònia ens hi acompanyarà amb les entrades. Cal retenir aquesta dada. La visita es limita al camp d'extermini, no anirem a l’extens terreny ocupat pels barracots de fusta on vivien -per dir-ho d’alguna manera- els presos. Fa molt fred. Entrem per la famosa porta presidida pel sarcàstic lema del camp, Arbeit macht frei, el treball fa lliure, precedits per un institut israelià. No, no és que es pugui distingir els nois d'un institut de Haifa dels d'un de Mataró. Duien tots kippah i banderes israelianes. Cal dir que es conduïren amb una serenitat encomiable. En alguns dels edificis hi ha una mena de museu, una guia visual, amb mapes, fotografies, gràfics i altres informacions molt rellevants. Les xifres semblen prou correctes. El còmput total de la carnisseria voreja els sis milions, tal i com estima Raul Hilberg⁶. Es pot visitar la presó de la Gestapo, -una presó dins d'un camp de concentració, una creació que només puc denominar amb el terme castellà retruécano-, les cel·les soterrànies d’aproximadament un metre quadrat on «dormen» dempeus fins a quatre presos, el pati on afusellaven, entre dos dels edificis. Hi ha un altre conjunt d’horrors sobre el qual volia parlar, però percebo de nou, com totes les altres ocasions en què ho he intentat, que la distància potser encara no és suficient. I dic que ho percebo perquè es tracta d’un malestar físic. He deixat d’escriure i he travessat el pis per aconseguir una cigarreta. Aquesta és una altra dada a retenir. La funció terapèutica del tabac.

1. Sobre la distància com a perspectiva i mètode en la història ha escrit, amb molta agudesa, Carlo Ginzburg, (Occhiacci di legno. Nove riflessioni sulla distanza).

2. La «véu» el so que emetem, és per a Aristòtil, allò que transporta (metapherein), que porta a un altre lloc el significat. És una metàfora. Ens ho explica Ernesto Grassi en el seu bellíssim llibre La metafora inaudita:

«Aristote distingue fondamentalement -et nous verrons qu’il prédétermine ainsi le destin de la métaphysique traditionnelle- le son de la voix, pour définir ensuite la voix com un son indicatif (psophos sémantikós). Nous venons dès lors en déduire non seulement que la voix est une réalité nouvelle par rapport au son, mais que elle est une métaphore, autrement dit qu’elle naît du transfert (metapherein) d’une signification, d’un signe indicatif (séma) au son.»

Cito la traducció francesa, La métaphore inouïe, La République des Lettres, Quai Voltaire, 1991

3. Em sembla més apropiat dir «cop» que «vegada».

4. Intento explicar el que explico en català. Per tant empro el genèric gramaticalment correcte. Ni uts/des ni altres poca-soltades.

5. Les diverses peripècies de l’excursió donarien com a molt per a un sainet. Recordem el sentit original del terme peripècia: esdeveniment que afecta una persona i que altera o trenca el transcurs o la continuïtat d’una acció. Peripècia és obstacle, fet que duu una trajectòria contrària al sentit de l’acció. El que surt malament durant l’acció i l’entorpeix, per entendre’ns: Un passaport caducat, un policia de fronteres torracollons, una alumna, imbècil, amb incontinència urinària, unes drogues inesperadament i involuntària requisades que duc a sobre en arribar a una frontera on ens esperen uns simpàtics policies amb gossos....d’altra banda, en el camp de les drogues legals, no s’ha valorat com mereix la Biodramina.

6. Crec que el seu llibre The destruction of the european jews, 1961, és encara el millor estudi conjunt i síntesi sobre la Shoah.