Objecció d'un amic

 

Després de llegir l’entrada de fa uns dies sobre el que anomeno degradació del llenguatge, el meu amic Jorge, una de les poques persones a les que considero una opinió autoritzada, rellevant, em planteja una objecció a la tesi del desastre moral i polític que produeix aquesta degradació. I és una objecció consistent, potent: la cultura i un ús elevat del llenguatge no garanteix res, i menys encara l’estadi superior de civilització que jo pretenc. L’exemple que em proposa: Alguns nazis, com Otto Ohlendorf¹, eren persones molt cultes. M’ha fet pensar uns quants dies en la resposta. El primer que cal dir és que té raó, encara que l’exemple sembla feble: Ohlendorf no és un pensador o un escriptor destacat. Però sí cal convenir en què el cas alemany és desconcertant. Una dada: en els anys 30 del segle XX, durant l’ascens irrefrenable del nazisme, ascens també electoral, no ho oblidem, 1 de cada 3 llibres escrits en tot el món en qualsevol camp, filosofia, dret, ciències, literatura, era alemany. Com va poder passar? I pel que fa a la rellevància de l’escrit en alemany s’imposa un cas per damunt de tots. Heidegger. Sein und Zeit² és una obra cimera, un llibre imprescindible en la història de la filosofia, tot i les trampes que fa en la lectura d’alguns autors. I era més nazi que els mateixos nazis....D’altra banda, crec que el punt feble de l’argument de Jorge és que la majoria d’obres que van escriure els nazis eren d’una estupidesa monumental. El «filòsof» oficial del règim, o un d’ells, Rosenberg, exhibeix un nivell intel·lectual proper a la imbecil·litat, per exemple.

En qualsevol cas, no he pretès dir que un discurs públic més cultivat, menys vulgar, garanteixi no res. Però sí insisteixo en què l’actual si no produeix, sí facilita el capvespre de la civilització.

1. Òbviament imprescindible: El informe Ohlendorf, de J.Jorge Sánchez López:

2. Vaig dedicar l’estiu passat a llegir, aquesta vegada de veritat, amb el llapis a la mà i amb el temps que calia, el llibre. A més ara hi ha una traducció espanyola més llegible que la de José Gaos, la de Jorge Eduardo Rivera, a la Editorial Universitaria de Chile, 1997. Tot i que arrossega un error que caldrà aclarir.