Legítima defensa 14. Més potent

«Més potent:

Tot entrenament té un problema inherent: vostè vol «reciclar» els seus companys. Si vostè o els seus estudiants pega tant fort com pot cada cop que pega, es quedarà ben aviat sense alumnes. En realitat, el criminal mig no pega tan fort com un bon boxejador o un bon karateka. Pega més fort del que el boxejador (a causa dels guants) o karateka mig han sentit mai.»

El fenomen al qual es refereix Miller es dona des que les arts marcials es van convertir en un producte comercial. En l’època en la qual van néixer, els entrenaments eren tan «realistes» com es vulgui imaginar. No fa pas tants anys que sortir il·lès d’alguns entrenaments no era gens senzill. Miller destaca el fet «comercial». Hi ha un munt de gent que es guanya la vida ensenyant arts marcials, defensa personal, etc... i no poden perdre clients. I el canvi ha estat notable. Sense voler ara vanagloriar-me, fa uns 40 anys una «classe» de karate tradicional era un lloc bastant problemàtic -i si l’instructor era japonès l’adjectiu es queda curt-. I el més dur no sempre eren els cops sinó l’atmosfera, l’ambient. Deixem-ho en que ara no és així.

Miller toca aquí dos problemes centrals. El primer: si en les «classes» d’arts marcials es practiqués sempre amb contacte sense restriccions, només s’hi quedaria determinat tipus de persones. Empro el terme «contacte» amb el sentit usual en les disciplines marcials o esportives de combat. No en el sentit mentider i indecent en el que s’empra, per exemple, en el futbol: quan es vol justificar que un jugador ha etzibat un cop a un adversari, normalment una coça, acció que no està contemplada ni en la noció ni en el reglament del joc, es diu farisaicament que és un esport «de contacte» (bé, es diu si l’agressor és dels nostres..). Aquí «contacte» significa pegar realment l’adversari, amb tota la potència de què hom sigui capaç. Una persona diguem-ne normal, és a dir, socialment integrada i que no pateixi cap patologia psíquica no vol ni pegar ni que se’l copegi, afortunadament. Està prou acreditat que hi ha fins i tot una reacció fisiològica involuntària de «control» en el moment de copejar amb contacte real una altra persona. M’explico: si no s’ha entrenat amb propietat, el nostre braç o cama es contrau involuntàriament davant d’un xoc imminent amb un altre cos. D’aquí la importància central de practicar els cops amb sacs i altres estris, d’aquí també l’ús de guants a la boxa i, finalment, la insistència amb què els instructors japonesos demanen que es pensi en copejar, per exemple, no a la cara sinó al clatell, que es pensi en «travessar» l’adversari.

El segon: Per sort el criminal mig no pega tan fort com l’atleta entrenat. Però pega més fort del que està acostumat a sentir. I aquest sí és un problema greu. L'única manera de saber si es pot resistir un cop i sobreposar-se al dolor, sorpresa, pànic i a la resta d’emocions tòxiques produïdes per l’acte és, em temo, rebre’n. I més d’un.