La ciència -si més no la ciència «natural»- aspira a expressar el coneixement que ha adquirit en lleis. I, efectivament, és fàcil comprendre que una llei física, per exemple, no té excepcions. Un mateix mòbil cau amb la mateixa acceleració a Camprodon i a Ulan Bator, posem per cas. I també pateix la mateixa acceleració a la matinada i a l’hora del té. Les fluctuacions en les respectives mesures, segon el lloc i hora concrets, estan incorporades en la teoria marc de la llei aplicada (densitat atmosfèrica, vent, calor, etc). Una altra cosa és que s’hagin acceptat com a lleis enunciats que no eren pròpiament nomològico-deductius, com ara alguns principis merament estadístics, probabilístics, atesa la impossibilitat d’establir lleis deductives. Les definicions usuals dels diccionaris tracten de recollir aquest sentit. El DIEC, per exemple, estableix com a accepció de llei científica: «Regla universal a la qual estan subjectes els fenòmens de la naturalesa». No està massa lluny del que diu la RAE: «Regla fija a la que está sometido un fenómeno de la naturaleza”. Curiosament, el diccionari català esmenta la “universalitat” i l’espanyol la “constància” com a element essencial a l’hora de definir llei. Caldria mencionar les dues per a ser exactes1. En l’accepció jurídica de llei se’ns diu:
«Regla d’acció imposada per una autoritat superior» (DIEC)
“Precepto dictado por la autoridad competente, en que se manda o prohíbe algo en consonancia con la justicia y para el bien de los gobernados” (RAE)
Els redactors no es fan il·lusions, la llei política és el fruit del poder, és «imposada» «dictada» per l’autoritat «superior» o «competent». Talment com si els hagués inspirat Carl Schmitt: «Auctoritat et non veritas facit legem». Cert que el diccionari espanyol prova d’esmorteir la duresa de la definició incloent l’al·lusió a la «justícia i el bé dels governats», afegit de caràcter moral, no pas lògic. Un sol cas de llei que no hagi tingut en compte ni la justícia ni ni el bé dels governants invalidaria la definició. Però no és el caràcter eminentment coercitiu de la llei el que m'ocupa. Em voldria referir a un defecte que detecto en la construcció de les lleis i normes que prescriuen la vida social. És evident que una llei d'aquest àmbit no pot pretendre assolir el caràcter absolut d'una llei física, per molt que la promulgui una autoritat "superior" o "competent», i per despòtica que sigui. Els afers humans, socials, no es deixen reduir a norma en el sentit fort, "científic" del terme. Apareix aquí aquella "excepció" que la lògica rebutjava. Els ja esmentats savis medievals ho sabien prou bé. Un cop ens deslliurem del prejudici segons el qual l'Edat Mitjana fou una era essencialment bàrbara, salvatge, aprenem que també va ser una era de la llei i del llibre. Els homes de l'època aspiraven a regular normativament tots els aspectes de la vida, privada i pública. I veneraven el que estava escrit als llibres. Una altra cosa és que en tinguessin pocs, o que no sabessin llegir-los. Una de les tres úniques «titulacions» que ofereixen les universitats de la baixa Edat Mitjana és Dret (a més de Teologia i Medicina). Com a conseqüència del "legalisme" medieval, es produeix un gran desenvolupament dels estudis de lògica. Cal demostrar el lligam lògic entre les decisions que es prenen i les lleis que suposadament les inspiren2. Aquesta demostració rep el nom de "deductio", terme que més tard prendrà el sentit més habitual actualment, el pas de les premisses a la conclusió en un argument.
Però un cosa és que calgui enfrontar-se amb els casos i l’altra crear-los. Els darrers anys i per motius estrictament professionals m’he vist obligat a llegit nombrosos textos legals i normatius. Horrorosament escrits, en general. No esperem trobar una prosa enlluernadora en un text legal. Però no sobraria una redacció amb algun respecte per la sintaxi. Una redacció on caldria limitar, en la mesura del possible, l’ambigüitat, la vaguetat, la manca de precisió i la contradicció. Quan encara assistia en qualitat de representant del sindicat per al qual treballo a les reunions (les «meses») amb l’administració pública havia provat, algun cop, d’incidir en aquesta qüestió. Estalvio la descripció de les expressions d’estupefacció dels meus interlocutors –i dels representants d’altres sindicat, val a dir-. Si hagués parlat en swahili no hauria obtingut més incomprensió. Però no he canviat de parer. Una llei, una norma, no pot estar saturada d’expressions com «es podrà», «seria convenient» o «és recomanable». En general caldria dosificar l´ús del subjuntiu i del potencial. Potser es vol embolcallar el caràcter coercitiu de la norma amb un llenguatge pretesament amable que pretén endolcir-la i fer creure al destinatari de l’ordre (perquè és una ordre) que té un cert marge de maniobra? Per no parlar de la contradicció. Com es pot elaborar una norma que en un lloc demana -exigeix- una conducta i en altre la contrària? El resultat no és un major llibertat, és una multiplicació de la casuística. Un camí segur a la iniquitat.
1. Tasca difícil i poc reconeguda elaborar diccionaris. Trobo un error prou comú, ignorar que tota definició ha de procedir pel gènere i l’espècie (idea). El primer diccionari de la llengua anglesa fou obra d’un sol autor, el Dr. Samuel Johnson, que el va redactat com millor li va semblar, naturalment. A la seva «Vida», Boswell recull el següent «gag»:
«A lady once asked him how he came to define 'pastern', the knee of a horse: instead of making an elaborate defence, as might be expected, he at once answered, "Ignorance, Madam, pure ignorance.»
2. Impossible no recordar la memorable paròdia d’un judici per bruixeria a Monty Python and the Holy Grial (aquí titulada, amb una exhibició d'imbecilitat, "Los caballeros de la mesa cuadrada"). Una apoteosi hilarant del Sorites:
Si una bruixa sura, què més sura, la fusta, i què fem amb fusta, la cremem....
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada