L’altre molt recomanable llibre del que parlava ahir és The war of the running dogs, traduït en espanyol com La guerra de los perros rabiosos, sobre la Malayan Emergency.
Aquest és el nom amb què els britànics coneixen la insurrecció comunista que va tenir lloc entre 1948 i 1960 a Malàisia. Com en tota guerra colonial, el nivell d’abjecció moral al qual va arribar la metròpoli s’apropa perillosament al del nazisme. Una organització inicialment patrocinada per la potència colonial (el MNLA) -en aquest cas per a lluitar contra els japonesos- es revolta contra la potencia colonial, amb el suport de la nombrosa població xinesa (i el de Mao). L’inicial campanya d’atemptats i atacs als interessos britànics -sobre tot instal·lacions militars i plantacions de cautxú1- fou contestada amb l’habitual repertori d’amenitats amb què les potències colonials han provat debades de reprimir els rebels. No va faltar res: racionament d’aliments, matança de bestiar, fumigació amb herbicides, assassinats extrajudicials, «reassentaments» massius de pagesos en camps «d’internament», els «New villages», extermini de tribus rebels...res de nou. Els trets comuns en totes aquestes guerres són coneguts abans, durant i després. Abans: els camps de concentració ja foren posats en marxa a Sud-Àfrica durant la guerra anglo-bòer, l’ús d’armes químiques per a delmar els nadius és una aportació espanyola a la guerra del Marroc, l’eliminació de població per fam i «reubicació» és un especialitat soviètica2. Al mateix temps que l’imperi britànic està enfeinat amb uns rebels comunistes a Malacca, França perd els papers a Indoxina on també s’excel·leix en la pràctica de la guerra bruta. I després: El nou imperi després de la segona guerra mundial ha fet de la reproducció de tots aquests mètodes no sols indecents sinó fonamentalment imbècils tot un art: creació de grups armats que es revolten contra el patrocinador -pèssima idea que els americans han seguit posant en pràctica (recordem els orígens d’Al-Quaeda)-, la desforestació química i les massacres sense cap objectiu militar al Vietnam, els assassinats extrajudicials arreu...
Però per sobre de totes les similituds, en destaca una: totes aquestes «guerres» s’han saldat amb la derrota amb una sola excepció i relativa. Els britànics van acabar amb la revolta comunista a Malàisia. Però he dit «relativa»: abans fins i tots d’acabar la guerra, van cedir i van reconèixer la independència del país. Segons Von Clausewitz l’objectiu de la guerra és la destrucció de l’enemic. Aquestes guerres, tot i no ser «totals», han estat demostracions de brutalitat extrema. I les potències implicades les han perdut o no han obtingut la victòria en el sentit que Clausewitz la defineix. No s’ha destruït l’enemic. «Y en esas estamos». La meva tesi: han estat guerres on la imbecil·litat ha estat més freqüent encara que en d’altres conflictes.
1. Convé destacar la importància primordial d’aquest conreu. Malàisia era el primer productor mundial de cautxú. La conquesta japonesa va deixar els aliats en una situació crítica. L’eminent Richard Evans Schultes, pare de l’etnobotànica, va fer el primer dels seus viatges a l’Amazònia en 1941 a la recerca de plantes de cautxú resistents a les malalties que amenaçaven la producció a Sud-Amèrica, vital per a l’esforç bèl·lic. Per saber-ne més: El río, de Wade Davis, Pre-Textos/Fondo de Cultura (2004)
2. És una norma d’aquests papers no deixar, com va dir un insigne periodista espanyol, que l’actualitat ens espatlli la realitat. L’escenari principal de la liquidació per fam de milions de persones fou Ucraïna. No en trec cap conseqüència explicativa del que està passant ara mateix. En qualsevol cas és recomanable llegir Bloodlands: Europe Between Hitler and Stalin, de Timothy Snyder (traduït a l'espanyol, Galaxia Guttemberg, 2017).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada