Barber no documenta les atrocitats britàniques, només les dels guerrillers comunistes que, no ens enganyem, tampoc eren precisament unes germanetes de la caritat. Hi ha una possible simetria en el tractament que la premsa "progressista" faria anys després al Vietnam d'aquesta mena d'exhibicions de lesa humanitat: al mateix temps que es publicitaren els horrors de la intervenció americana, com calia fer, es mantenia un incòmode silenci sobre les barbaritats dels Vietcong que, ja em perdonaran, també eren bastant cabrons. Aquesta actitud descriptiva basada en la distinció entre «bons i dolents» fa més mal que una altra cosa a una possible, hipotètica, comprensió de la realitat històrica. Els «nostres» mai fan barbaritats...
Si més no, el llibre de Barber mostra una certa equanimitat. Fa un retrat dels líders comunistes allunyat de la demonització propagandística habitual. Tant el cap de la guerrilla, Ching Peng, com el responsable de propaganda Osman China, són persones, no monstres de fira.
A mi m'interessa l'eficàcia. Quina o quines accions obtenen un determinat resultat. En concret què van fer millor els anglesos. Al meu entendre, des del punt de vista militar, el seu èxit té poc veure amb la brutalitat desplegada i sí amb dues accions concretes: practicar la infiltració i adoptar les formes de combatre de l'enemic. Infiltració: l'Special Branch, el servei secret militar, tenia agents xinesos capaços d'introduir-se en les files de la guerrilla maoísta de manera molt efectiva. Formes de combat: els britànics van adaptar tàctiques de guerrilla emprant petites unitats de soldats malais dirigits pels seus oficials que combatien a la jungla1, a imitació dels insurgents.
Són factors importantíssims que els occidentals han oblidat en les seves posteriors aventures diguem-ne «neocolonistes». En l'argot de la CIA es diu que ja no hi ha "missions de diarrea", és a dir, ja no s'envia ningú a cap remot lloc del món a infiltrar-se en les xarxes "enemigues". I així els va. La tasca d'intel·ligència centrada en la vigilància electrònica s'ha revelat insuficient. I com he dit abans, a banda de que sigui moralment vomitiva, la repressió brutal, a sobre, no «funciona». No es guanya amb el terror. Potser encertava el meu pare quan deia que la feina dels militars consistia en preparar la guerra que ja havien perdut...
1 Dues observacions. Es pot tenir notícia de com n’era de brutal el combat a la selva. El llibre «The jungle beat» de Roy Follows, veterà de la policia malaia, documenta la ferocitat de les accions d’ambdós bàndols.
Noel Barber explica un detall idiosincràtic, hilarant. Les senderes de la jungla estan molt sovint plenes de bassals. Un combatent xinès o malai les travessa despreocupadament. Els oficials de sa graciosa majestat les vorejaven. Observadors tenaços, els guerrillers van començar a col·locar trampes mecàniques i explosives en les voreres dels bassals. Les pèrdues d’oficials massa preocupats de no mullar les botes obligaren el comandament britànic a ordenar els seus oficials que fessin el favor de travessar els bassals, «com els grocs»....
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada