Fenomenologia del gimnàs 9. Doping

 

En les entrades del 19, Deport, esport i competició 1 i del 20 de juliol de 2022 Deport, esport i competició 2  ja em vaig referir a la problemàtica relació entre l’esport,  la salut i la moral. En la pràctica esportiva es presenta molts cops com a saludable el que no ho és, o no ho és del tot. Un exemple ben il·lustratiu: Els humans podem córrer. Acceptablement, a més. I de vegades és tot un avantatge. Si més no, en el meu cas, puc recordar algunes ocasions en les quals no haver pogut córrer hauria estat força més nociu que no haver-ho fet... Però no cal ser un expert en fisiologia i biomecànica per adonar-se de que el sentit de la flexió dels genolls humans és contrari al dels genolls dels animals que corren amb eficiència. Si es pogués parlar de «disseny» natural, concepte del tot desacreditat per la teoria de l‘evolució, diríem que estem dissenyats més aviat per al bipedisme i per a caminar, no pas córrer. La immensa majoria de la gent que s’ha afeccionat a córrer, (totes les modalitats amb sonors noms anglosaxons com ara jogging, tracking... consisteixen en córrer), s’hi llença sense cap preparació i passa, en uns anys, de ser client de les marques de calçat i roba esportius a ser pacient de traumatòlegs, fisioterapeutes i osteòpates. Gran negoci. Ja que estic embarcat en una temptativa d’etnografia del gimnàs, caldrà recordar els qui no corren a l’aire lliure -també cal reconèixer que córrer per una ciutat contaminada és una ximpleria considerable- i ho fan en els gimnasos damunt d’unes cintes dissenyades a tal efecte. Bo i suposant que la qualitat de l’aire sigui millor que la del carrer, em queda una objecció, estètica, si es vol. Els veig i em ve al cap aquella mena de rodes de fira que es disposen en les gàbies dels hàmsters on aquests pobres rosegadors corren sense pausa.

Per al cas que he estat tractant darrerament, el del culturisme, val evidentment tot el que vaig dir en les entrades esmentades al principi: així que esdevé una pràctica competitiva deixa de tenir relació amb la preservació de la salut. Però té alguns trets específics que el converteixen en una veritable aberració fisiològica. En cap cas es pot negar, però, el terrible esforç que comporta. Esforç que, recordo, no té com a objectiu l’obtenció d’eficiència en cap altre disciplina, ans la contrari, les dificulta. Esforç in vacuo, nihilista, purament estètic. Bé que es preocupen llurs practicants de que n’estiguem al cas. Un cop acabat l’exercici, amb el concert de grunys i esbufecs que l’acompanya, l’actuació culmina deixant caure els pesos amb el major estrèpit possible. No fos cas que algun dels usuaris de la instal·lació no hagués percebut que el Maciste de torn estava movent un pes descomunal.

Però torno a la salut. La hipertrofia muscular portada a l’excés no millora la salut ni dels músculs ni de les articulacions involucrades. No debades rima amb «atrofia»...Esmentava en una anterior entrada que un negoci derivat és el dels comerços que venen productes nutricionals per a la pràctica. S’hi venen enormes barrils de suplements vitamínics del tot inútils -la capacitat orgànica d’absorció de vitamines és la que és-, proteínics i «crema greixos». Aquest esport és pioner en la ingestió massiva de proteïnes, d’aminoàcids i de medicaments que prometen l’acceleració metabòlica. No tinc ni temps ni ganes d’enumerar la quantitat de disbarats nutricionals que es podrien localitzar en aquesta pràctica. Recordo, entre horroritzat i divertit, els gegantins «batuts de proteïnes» -o el que fossin realment- que es bevien durant els entrenaments els culturistes del ronyós gimnàs del carrer Aribau on vaig començar a estudiar Karate, amenitzant la ingesta amb els corresponents eructes bovins. Ara, en millors locals, és més fi. Però ja en el senzill, bàsic, acte d’alimentar-se cometen animalades colossals. Segons l’alçada de la temporada passen d’ingerir quantitats monstruoses d’aliments -quan estan «fabricant múscul» a menjar només arròs i pollastre bullit -quan estan «definint».

Però el capítol alimentari no és el més fascinant. El millor és la pràctica completament suïcida del dopatge. Aquesta és una qüestió que convé tractar sense la hipocresia, la beateria habitual. És a dir: tothom es dopa i la diferència està entre els que enxampen i els que no. Però no m’interessa el possible aspecte moral de la qüestió. Ni el jurídic. En la meva opinió, el doping hauria de ser legal amb premis als més creatius. I aquí mullarien els culturistes. Ells han provat qualsevol producte que hagi aparegut al mercat abans que ningú. Em recorden el que em deia el meu pare sobre el frau fiscal: quan apareix una nova norma ja hi ha una persona, o un belga, que sap com saltar-se-la. La disjunció no és meva, és original. Quan es comença a parlar del descobriment de substàncies «dopants», els culturistes ja estan de tornada. I moltes només s’han atrevit a provar-les ells. Estimulants, analgèsics de tota mena (on es va començar a prendre ketamina?), hormones de creixement per a bestiar, clembuterol,.....i els dos casos més extrems que jo hagi conegut: injeccions de iode i de nicotina (!) per a inflamar els vasos sanguinis, l’aspecte dels quals puntua en els torneigs de culturisme. Una hepatitis, com tenen alguns al cap dels anys, sembla poc preu.