Apologia de la burocràcia, 4: Estat o govern?

 

La hostilitat envers l’existència de la funció pública tradicional no és privativa de poca-soltes com l’esmentat T. Està arrelada tant en una molt estesa mentalitat política pretesament esquerrana com en opcions molt més reaccionàries com ara algun model de nacionalisme contemporani. En el primer cas es tractaria d’un anti-estatalisme d’arrel anarquitzant i en el segon de la mera pretensió de substituir una burocràcia sobre la qual no es té control per una altra feta a mida d’un nou poder. Pretensió que es disfressa, de manera desvergonyida, d’anhel de llibertat. No es pot interpretar d’altra manera la inaudita proposta de limitar la condició de funcionari als emissors de permisos i llicències i constituir la resta de la funció pública amb treballadors amb vinculació merament laboral, subjectes a acomiadament. Tornar al que passa a Miau de Galdós.... Tampoc ha de sorprendre aquesta proposta si tenim en compte que estava inclosa en un «projecte» de nou estat que reservava, durant un període indeterminat de temps, el nomenament dels magistrats al poder executiu....¹

Tornant al primer cas, l’esquerra anti estatalista, s’hi detecten dues opinions mancades de veritable fonamentació. En el més profund d’aquesta visió subjau un concepció antropològica il·lusòria, una confiança irracional en la bondat primigènia, una versió tova de la roussoniana fantasmagoria del bon salvatge. Circumscrivint-nos al tema que ens ocupa, l’esquerra contrària a l’estat confon l’estatal amb el governamental. Segueix l’estela d’Althusser i accepta la seva tesi de que la defensa de la classe dominant descansa sobre l’existència, d’una banda de l’«aparell repressiu de l’estat» (policia, administració, tribunals, presons...), que funcionen mitjançant la violència i i els «aparells ideològics de l’Estat», sobre tot l’escola, que funcionen mitjançat la ideologia². Com ja s’ha demostrat amb precisió³, es confonen aquí els dispositius estatals i els governamentals. Aquesta tesi del marxisme althusserià ignora que l’organització política hereva de la Il·lustració incorpora els mecanismes que fan possible la protecció estatal del ciutadà davant de les exaccions dels governs: l’imperi de la llei, la separació de poders, el sufragi universal i secret, una llista de drets garantits per les institucions..... i la Funció Pública:

«Si lo que tanto se teme es el control ideológico gubernamental, la receta está ya inventada y ensayada hace mucho tiempo. Se llama funcionariado»⁴

La cita es refereix a la necessitat de que l’Escola Pública universal estigui dotada de funcionaris de carrera, garantia contra l’adoctrinament governamental. Sí, l’Escola Pública, la única conquesta real que li quedava al proletariat de l’herència de la Revolució Francesa, conquesta que la inaudita conjunció de pedagogia pretesament progressista i neoliberalisme desfermat està a punt d’arrabassar-li. I dic proletariat de manera conscient. Sempre m’havia intrigat el concepte de «revolució burgesa». Darrerament he descobert que la raó no era que jo sigui limitat -fet d’altra banda irrefutable- sinó que fins i tot potser que tingui raó: «L’únic que va tenir la Revolució Francesa de burgès fou la contrarevolució»⁵.

1. Evidentment em refereixo al deliri de programa dels «juristes» de l’anomenat «Procés», que mostren el mateix nivell gal·linaci que el nostre amic T...també és força indicatiu que en els papers expel·lits per aquesta colla d’indocumentats no es parli mai d’estat... terme tabú substituït per la narcòtica noció de «república» que, pel que sembla, no és només una forma d’organització política sinó una mena de règim arcàdic on no es dona cap dels mals de la resta de models polítics. Es tracta d’una concepció irracionalista, gairebé religiosa, coherent amb un moviment polític que apel·la al sentiment, a l’emoció, i menysprea l’argumentació racional. Recordar-los que alguns països socialment avançats són monarquies i que Corea del Nord, Bielorússia o El Congo, per exemple, són repúbliques, és perdre el temps davant del deliri visionari d’una república taumatúrgica, regne del Cel a la terra. I apel·lar a la lliçó de Hobbes, segons la qual tot estat, adopti la forma que adopti, és autoritari, els sonaria a sànscrit.

2. L. Althusser, Posiciones, Anagrama, Barcelona 1977, pp.84 i 86.

3. C. Fernández Líria, O. García Fernández i E. Galindo Ferrández, Escuela o Barbarie. Entre el neoliberalismo salvaje y el delirio de la izquierda, AKAL, Madrid 2017. Cap.I

4. Ibid.p. 46. En nota a peu de pàgina els autors recorden la celebració hegeliana del funcionari públic quant que «intèrpret de l'universal».

5. A. Domènech, El eclipse de la fraternidad, Crítica, Barcelona, 2003