Apologia de la burocràcia, 3

 

En el meu àmbit immediat fa anys que he deixat de discutir o d’intentar establir la diferència entre el funcionari al servei de l’estat -no del ciutadà, això no és el Corte Inglés- categoria que inclou, com intentaré argumentar, el buròcrata eficaç, de la figura popularment execrada del mal funcionari/buròcrata. Llevat que algú es posi pesat. En una ocasió vaig aguantar, a la cua per pagar el diari en un quiosc -quan encara es compraven diaris.....-, tan impertèrrit com vaig poder, una llarguíssima diatriba contra els «funcionaris» emesa per un homenet furibund. Quan es va quedar sense alè (sense arguments ja estava d’entrada) es va girar triomfant cap a mi demanant amb un gest que volia ser altiu el meu assentiment. Vaig trigar uns segons en dir res. Estava calculant si de l’hòstia que pensava administrar-li es derivarien danys col·laterals com ara desperfectes en les instal·lacions del quiosc. Descartada l’opció que més m’hauria satisfet -què voleu, no sóc massa bona persona- que era clarament posar-li les dents al clatell, em vaig limitar a contestar, o confessar: «no sé, sóc funcionari...». Es podia sentir el brogit intern del pànic que de manera sobtada el va envair. No em sembla malament dir el que es vulgui d’algú altre, sempre que hom estigui disposat a mantenir-ho i assumir les conseqüències de la diatriba. Va barbotejar alguna excusa inútil. No vaig poder resistir la temptació d’incrementar el seu ritme cardíac i la urgència per anar a un excusat que evidentment l’assaltava, explicant amb el to més ombrívol possible que les persones que atenien els nens a les escoles, els adolescents als instituts o als malalts als hospitals -per imbècils que siguin els nens, joves i pacients- solien ser funcionaris. Com ho eren els 7 bombers a qui s’havia enviat a la mort feia uns dies a Horta de Sant Joan. Com bon exemplar de covard, es va desfer en explicacions entretallades: «no parlava d’això»... I de qui dimonis parlaves, idiota?...dels buròcrates, suposo. Suposo perquè no va emprar el terme. Dubto que el conegués.

I aquesta percepció distorsionada ha fet fortuna, en part gràcies al discurs de molts dels qui es dediquen a la política, que per raons que ja he comentat veuen en els funcionaris de carrera un entrebanc per a les seves jugades. Un exemple clamorós. Un tal T., un dels filòsofs oficials de l’independentisme català, escrigué, parlant d’educació, una bajanada inenarrable al respecte, en dir que la noció de «funcionari amb plaça definitiva» era «decimonònica», no era moderna... A banda de la refutació ad hominem (això ho manifesta algú de qui no es coneix ocupació que no hagi estat a càrrec de l’erari públic en tan que professor universitari, director de «chiringuitos» i parlamentari) se’n pot fer una més basada en l’argumentació. Aplicar el qualificatiu pretesament ofensiu de «decimonònic» al concepte de funcionari de carrera és d’una ignorància homèrica. És precisament a les acaballes del segle XIX que s’adopta aquest règim a l’estat espanyol per superar el disbarat que suposava que cada canvi de govern comportés la substitució de tot el personal al servei de l’administració pública. Es pot saber fàcilment com funcionava aquest deliri llegint Miau, de Pérez Galdós, que té com a un dels seus personatges centrals un «cesante», un individuu que està esperant el canvi de govern per tornar a treballar a la funció pública. Potser el babau de T. no ho sap. És una de tantes coses que no sap¹. Potser volia dir «antiquat».... potser. Una cosa és segura: el que és realment antiquat és el mandarinat.

1. T. es presenta com expert en lògica. En un acte públic va negar acaloradament el principi lògic elemental segons el qual si s’accepta una premissa falsa es pot demostrar qualsevol cosa. El pobre no semblava entendre que en lògica formal la falsedat és la contradicció i que, com ja deien els lògics medievals «Ex contradictione quodlibet», d’una contradicció se segueix qualsevol cosa...tontaina!