Mario Vargas Llosa o les dissorts sentimentals d'un vell

 

En alguna ocasió he tractat amb amics il·lustrats -no tinc amics que no ho siguin- una de les moltes perplexitats en las quals em trobo immers sovint. Concretament, l’estupor que em produeix el fenomen de que una mateixa persona doni mostres de posseir a la vegada un intel·lecte brillant i una estupidesa abismal. Algú molt savi m’aclarí fa anys que tots som, segons el dia i el moment, genis o imbècils. En la meva experiència, recordo la segona possibilitat. La primera, no. Però accepto la tesi, tot i que no explica el cas. Fidels a Plató, recordarem, reformulat per Aristòtil, el que ens digué al Teetet: Θαύμας εςτί αρχής της φιλοσοφίας. Però algunes perplexitats, alguns astoraments, no donen fruit. El que comento ara, l’aparent simultaneïtat del geni i la imbecil·litat és per a mi un d’aquests casos. En el seu moment vaig glosar un exemple suprem, el de Heidegger. Com podia ser, a la vegada, autor de Sein und Zeit i un antisemita furibund, un nazi convençut? És la mateixa persona?

Diverses notícies dels darrers mesos m’han fet recordar l’aversió profunda que sento per un personatge tan ambivalent com el pensador alemany. Es tracta de Mario Vargas Llosa, universalment considerat com a gran escriptor. Ho concedeixo, malgrat que ja fa un munt d’anys que vaig decidir no llegir res que signés aquest senyor, per motius que detallaré més endavant. I no serà que persones molt dotades no m’hagin retret aquesta decisió. A tall d’exemple, un escriptor tant notable com Romain Gary, a qui vaig tenir la fortuna de conèixer gràcies al meu pare. Però així com he estat capaç de superar el disgust, l’aversió, que em produïen individus com el ja esmentat Heidegger, o Céline, amb el Sr. Vargas no ha estat possible. La seva trajectòria pública em sembla tan elaboradament execrable que em supera. Abans de seguir ja admeto que es tracta d’un defecte propi. Però donaré arguments per a fer-m’ho perdonar. Com si m’importés....

La versió més divertida del cas la donà el gener d’enguany un hilarant article de Carlos Prieto a El Confidencial, titulat, en honor al gran Hunter Thompson, "Miedo y asco en Manila, cómo Isabel Preysler secuestró a Vargas Llosa. Narrava les desventures sentimentals de l’egregi premi Nobel amb un to sarcàstic del tot apropiat, fruit al meu parer tant del fart de riure que l’autor de l’article s’havia degut fer en conèixer-les com de la innegable, abassegadora, vergonya aliena que produeixen. Efectivament, resulta que Don Mario havia decidit separar-se de la seva darrera parella, la inenarrable Isabel Preysler, reina sense rival de les publicacions denominades de paper couché on es glosen amb profusió de fotos a color les vides dels personatges de la «vida social», de tots aquells senyors i senyores que estan, com deia una de les més eximies membres del club, «en el candelabro» (sic.)¹. Pel que sembla, el pobre gran escriptor no podia no ja escriure a gust, sinó ni tal sols gaudir d’un ambient cultivat digne de la seva egrègia prosàpia i del seu magnífic capteniment, obligat com estava a residir en llocs tan infames com Villa Meona -nom amb el qual l’enginy popular batejà l’absurda mansió de la senyora Preysler en una zona de luxe de Madrid, inspirat en el seu no menys absurd nombre de cambres de bany- o en la del fill de la senyora i Julio Iglesias, a Miami que té -horror!- una pista de tennis. Pel que sembla, el fet que la senyora d’Enrique Iglesias sigui ex-jugadora professional de tennis -i membre, com la sogra, del club de dones amb mal gust en la tria de marits- no fa més perdonable aquest atac al bon gust de Don Mario. I aquí arribem al nucli de la qüestió. La seva carència de gust. Perquè com establí Gadamer, el contrari del gust no és el mal gust, sinó la seva absència. Però hi ha més, resulta que l’escriptor llorejat es separa per alguna altra causa més, com si la convivència amb aquella colla de saltataulells no fos prou oprobiosa! L’home està, està...creguin que porto una estona llarga cercant l’adjectiu...però només me’n ve al cap un, que és malsonant però exactament adequat a la sordidesa del cas. Sí. Don Mario está encoñao. Abans de retreure’m l’innegable vulgaritat de l’expressió preguin nota. Segons es diu, uns mesos abans, el monument viu de les lletres hispanes havia escrit una novel·la semi-biogràfica on parlava de la ja malmesa relació amb la seva dona i del seu nou obsedir-se per un vell amor abandonat, o que el va abandonar, jo què sé, on podem llegir un cop més una mostra de les alçades empíries de la seva prosa:

“Ya me olvidé del nombre de aquella mujer por la que abandoné a Carmencita. Nunca la quise. Fue un enamoramiento violento y pasajero, una de esas locuras que revientan una vida. Por hacer lo que hice, mi vida se reventó y ya nunca más fui feliz (…). Fue un enamoramiento de la pichula, no del corazón.”

Caram. No faltarà que trobi simpàtica la frase. És clar que en l’espanyol peninsular sona més tavernari, més groller, més dur que el dialecte peruà. Es diu “pensar con la polla”...si un premi Nobel pot escriure així, nosaltres també, no? Tampoc descarto que hi hagi qui trobi admirable que un ancià segueixi perseguint dones com un jovenet calent com una mona:

- Home, Robert, reconeix el mèrit de que Don Mario encara pateixi més pels fenòmens urogenitals que pels prostàtics...!

Doncs no. Em sembla senzillament patètic. I posant-nos seriosos, o tant seriosos com aquest sainet infumable ho permeti, ningú em convencerà de que la presència continuada d’aquest poeta llorejat en les pàgines de publicacions com Hola!, perfectament legítimes en el seu context, els revisters de les perruqueries, no és una mostra de decadència cultural imparable. Però encara em sembla més repulsiu que aquesta lamentable exhibició de manca de pudor, d’absència d’una discreció i un comportament amb un mínim de decència sigui obra d’un individu -no puc dir un senyor- de 87 anys. Un ancià «venerable»...o, com s’ha pogut constatar abastament, i és un nou signe de col·lapse cultural, els ancians ja no són venerables perquè no saben captenir-se?  Recordem un cas recent especialment patètic: Elegància fins al final. Trias i la rebequeria senil

Proses genitals a banda, això sí.

1. Comparteixo amb aquesta senyora allò que els lògics medievals denominaren fundamentum divitionis. Tradueixo: ens uneix un gust antitètic. Es sol casar o emparellar amb individus que em semblen furibundament nefastos: Julio Iglesias. Miguel Boyer i el gran Mario...vostès em diran el que vulguin, però...)