Un avantatge innegable de la jibarització cultural que caracteritza el nostre temps és que malgrat les sempiternes instàncies reguladores del -mal- gust que pretenen domesticar el nostre, hi ha nombroses escletxes per on podem accedir a reductes on gaudir d’alguna forma d’expressió digna de ser atesa. Un camp on aquest fenomen és molt perceptible és el de la música. Tot i que els amos del negoci s’entesten en bombardejar-nos amb productes d’una qualitat pèssima, els mateixos instruments de difusió de la porqueria sonora permeten a tots aquells que vulguin escoltar una altra cosa puguin fer-ho sense massa dificultat. L’abassegadora invasió sonora que patim inclou, evidentment de manera involuntària, la possibilitat de sentir músics interessants. La maquinària cultural del tardocapitalisme és tan exuberant que produeix més del que controla. És així com es pot tenir notícia de bandes com Lawrence, que vaig veure a Salt el passat 1 de març.
He estat acusat reiteradament de ser un snob intolerant en matèria musical, acusació del tot infundada, si se’m permet. Sempre he tingut la màniga prou ampla i a la vegada que era titllat d’elitista també hi havia qui alçava la cella i preguntava com podia escoltar allò...la deriva cap a formes musicals més elevades no ha eliminat en mi el gust per la música pop, sempre que aquesta no sigui la porqueria sonora que ens imposa la «indústria». Només així s’explica que superant la meva mandra gairebé constitutiva agafés el cotxe una tarda prou freda de març per fer cap a Salt a veure un concert de música pop.
Una curiositat prèvia: la sala La Mirona, on tenia lloc l’actuació, està en un polígon als afores. En arribar trobem en un indret així, al vespre, una quantitat inesperada de gent. La sorpresa s’explica ràpidament: a uns metres de la sala que programa actuacions d’una música que sempre ha estat considerada com a desvergonyida hi ha la mesquita del poble, molt concorreguda. Que sigui dissabte desorienta fins que recordem que estem al Ramadà. Deu tractar-se d’alguna celebració relativa a la festivitat. Ara que som a Setmana Santa patint amb la resignació pertinent la pallissa dels pesats dels catòlics podem considerar amb un educat relativisme que les altres religions tendeixen a ser igual de plepes1. Si tingués tirada per la consideració sociològica intentaria comprovar que hi ha alguna intenció en el fet que es desterri a una zona prou inhòspita el Rock’n’roll i l’Islam.
Lawrence és un duo format per dos germans, Clyde i Gracie. S’han fet populars a internet amb uns vídeos que trobo molt ocurrents on toquen les seves cançons, com aquest, la versió «en pijama» de Do you wanna do nothing with me?:
Clyde és el compositor i líder. Toca els teclats i canta amb una -inesperada, en un noi blanc, em recorda la sorpresa que sempre produeix Steve Winwood...d’on treia aquell noi anglès aquella poderosa veu de bluesman negre sexagenari?- potent veu a mig camí entre un Sam Cooke afònic i un Randy Newman rejovenit. Clyde Lawrence compon vigorosos himnes pop amb aires soul amb un gran talent: una de les seves qualitats més rellevants és la seva inesgotable capacitat per a les tornades exultants, gairebé èpiques, de moltes de les seves cançons. Gracie és tot un caràcter. Mentre ell vesteix amb un estil informal -samarreta de baseball, dessuadora, gorra..- ella incorpora un aspecte de schoolgirl amb ganes de gresca prou efectiu. Vocalment Gracie Lawrence és molt potent. Té un to de veu agudíssim amplificat per una considerable capacitat d’emissió. Sembla una Minnie Ripperton amb els pulmons d’un ciclista. En escena, mentre Clyde es mostra contingut, Gracie concentra la mirada del públic amb la seva energia i moviment constant. El grup el componen ells dos i sis músics més, bateria, baix, guitarra, trompeta i tres vents. Entre diatribes contra la indústria del Showbizz -el nom del disc i de la gira ho diu tot: Family business- ens informen que es tracta d’un grup d’amics de tota la vida. La banda és solvent i transmet energia i diversió. En un petit interludi entre descàrregues de pop-soul vitamínic, reprodueixen l’atmosfera inicial de grup d’amics tocant a la sala d’estar el dia que els pares no hi són i conviden a la jam el cantant que ha fet de teloner. Gairebé dues hores de música honesta, divertida, energètica.
Els darrers dos anys he tingut la sort d’assistir a un concert de Lawrence, un de Jamie Cullum i dos del gran Jacob Collier. La música popular, en formats diferents, en propostes diverses, resisteix. Encara és possible divertir-se una bona estona amb bona música. Que duri.
1. M’agradaria haver escrit això en castellà per poder posar pelma, que és el que sempre he dit. Però l’objectiu de la nota és un altre. Enyoro l’article anual de Javier Marias en que mostrava la seva irritació més que justificada per la nosa que li feia, com a veí del centre de Madrid, la punyetera celebració.